Morir el català

“Una llengua és un tresor. Una llengua és un patrimoni. Una llengua és el vincle sagrat mitjançant el qual un grup de persones es reconeix com a col·lectivitat. La llengua fa la nació. Guaita. (Jo en dic goita.)” Qui escriu això és Ernest Calvo. És el protagonista de la novel·la Morir-ne disset, de Sergi Belbel. I si goso reproduir aquest fragment del premi Sant Jordi d’aquest any és perquè aquest tresor, aquest patrimoni, aquesta eina que ens defineix com a país, la llengua catalana, l’estem morint, com diria aquest personatge creat per Belbel. Prou que podem dir que l’estem matant, en català és correcte fer servir el verb matar. Ara, ningú dels que s’omplen la boca amb la defensa del català ni admetrà ni reconeixerà, com fa en Manelic a Terra baixa amb el llop, que tenen bona part de responsabilitat en la mort del català. Però és ben cert que entre tots plegats ho estem aconseguint. I ja és gros que això passi en el moment que al Parlament de Catalunya hi ha la majoria independentista, el 52%, més gran que hi ha hagut mai. És a dir, sembla que hi hauria d’haver prou força política per garantir que el català no hagués de viure aquesta situació. En canvi ens trobem amb lluites partidistes que debiliten i desvirtuen el vigor d’aquesta eina que cohesiona i que fa país. I l’agonia del català és constant al carrer, als mitjans i a les aules. Tinc la sensació que els polítics que ho podien fer mai s’han pres seriosament la qüestió del català i qui dia passa any empeny. I amb aquesta actitud tèbia i de tant se me’n fot ha acabat passant que de fora vingueren i de casa ens tragueren. Ens falta un estat, sí, però ens ho hem de creure. Si una llengua i el conjunt de les seves paraules perden el seu sentit, i no es fa servir per transmetre una manera de ser, de pensar, de viure i veure el món, què ens queda? El català, com diu l’Ernest Calvo, l’estem morint.