Em cago en la puta

Em cago en la puta que ho va parir tot. En la coacció, la manca de llibertat d’expressió, la dictadura de tercers, la guerra verbal i la imposició. Aquesta és una columna escrita en calent, i a qui no li agradi que tanqui la porta per fora. La creativitat està en hores baixes perquè no la deixen viure. Se suposa que qui crea s’ha de sotmetre a uns patrons grisos sense clivelles cap a la llum. Se suposa que el creador ha de portar ulleres d’ase i seguir el camí marcat, no fos cas que se li acudís innovar. O emocionar. L’art es transformarà en robòtica: la seva principal funció quedarà soterrada per una maquinària freda que només farà xurros en cadena. Els artistes mereixem l’extinció, som persones massa sensibles, massa obertes, massa diferents. Mereixem que se’ns lligui de mans i peus i, si pot ser, que se’ns estaborneixi l’hipotàlem amb la substància més nociva de totes: la mediocritat. Em cago en la mare que va parir el constrenyiment de l’autonomia creativa. Al segle XXI hi ha més despotisme que a la Il·lustració. Més pell fina que a les novel·les de la cursi de la Jane Austin. Més censura que durant el franquisme. Més gilipolles que mai. Artistes del món: deixeu de crear, deixeu de passar pel sedàs de l’art les vostres emocions, deixeu de provocar, d’incomodar i de fer res de profit. Dediqueu-vos a servir canyes, a tenyir cabells o a vendre sabatilles esportives. Callats i capcots, sobretot. No fos cas que mirant o parlant també féssiu ofensa. Artistes del món, recordeu: crear amb llibertat s’ha convertit en una arma que ja no està carregada de futur. Ara la bala rebota i t’explota a la cara.