opinió
Fugir del lila
Fugir. D’un color i d’un estereotip. Les dones ara fugim del lila, com abans del rosa
Quin color associem a la maternitat? El blanc virginal de la figura divinitzada o el del negre sang de la Dolorosa. O el roig primari, el de la sang mensual, recordatori que és font de vida. Segurament busquem entre les tonalitats cromàtiques més càlides i acollidores, les que en mirar-les tot s’omple. Un color que és ventre i carn. M’ho va fer notar la directora del Museu d’Història de Girona, Sílvia Planas Marcé, en la inauguració, dissabte al migdia, de l’exposició Maternitats , que es pot veure fins al 19 de juny, arran del meu comentari sobre la tria, encertada, d’un color que és refugi; com els braços d’algú que t’estima. El color és mira i alhora és una sensació. I el color que abraça les maternitats, diverses, que s’hi mostren, incloent les que decideixen no ser-ho, és el d’escalf, el de la calor d’una llar de foc i alhora el de l’ardor primaveral. En desconec el número de la guia del Pantone, però jugats a pintar diem que rebaixa la puixança de l’amarant i s’acosta a la dolçor d’un salmó més saturat de rosat que de taronja. Sense l’expertesa dels dissenyadors ni dels pintors, el meu ull veu en el color que acull l’exposició un trànsit, una evolució del lava i el vermelló. És fascinant descobrir com adjectivem les tonalitats de vermell: escarlata, robí, cardenal, cirera, borgonya, carmesí, gerd, vermell venecià, persa o toscà...
“Volíem fugir del lila”, em va dir la dissenyadora Cristina Masferrer d’ El Vol, Estudi Creatiu , que s’ha encarregat del disseny museogràfic i la direcció del muntatge de la mostra. Fugir. D’un color i d’un estereotip. Les dones ara fugim del lila, reivindicatiu, transgressor, revolucionari. Perquè ara, en els temps en què el feminisme té despatx, el color simbòlic s’ha fet massa obvi, clàssic fins i tot, institucionalitzat pel sistema. Hem de fugir del lila. Com abans havíem fugit del rosa. Del rosa xiclet, del rosa maduixa, d’un rosa piruleta, que ens feia massa nines, massa infantils i massa femenines. Ni rosa, ni lila. El primer ens posa en una capseta delicada i el segon en un altre tòpic. Colors que ens encaixonen, segons la mirada que ens imposen els altres. Els colors no ens uniformen, ens fan adonar de tot l’estoig, de la varietat. De la mateixa manera que aquest lava vermelló que acull les maternitats, mirades des de diferents ulls, ens fa reflexionar sobre el mateix concepte. Deixem de fugir d’un color, si és el que hem fet nostre i ens representa. Ser dona també és això.
