Lambán, el cavall de Troia

Se’n sortirà o no –si va fent emprenyar el COE, potser serà que no–, però el president aragonès Javier Lambán està convençut que té una missió i que l’ha d’executar sigui com sigui. La missió és fotre els catalans, perquè poder presentar botins de conquesta encara dona vots i reeleccions. No va parar fins que va trobar un jutge comprensiu que enviés la Guàrdia Civil a requisar les obres d’art de Sixena, que si encara existien era per la protecció que no li van donar en el seu lloc d’origen. Però aquell festival del despropòsit era peccata minuta al costat de la seva nova obsessió: fer descarrilar la candidatura olímpica Pirineus-Barcelona 2030. No ha trobat manera millor que apropiar-se d’un projecte en què no hi havia tingut res a dir fins que s’ha adonat que podia tenir recorregut. Com si amb tot el rebombori de la consulta i l’oposició a Catalunya –que s’haurà de comptar a les urnes– no n’hi hagués prou, ara sorgeix el populista de torn que primer reclama una part del rostit sense haver omplert la cassola i quan és hora de dinar diu que no s’hi conforma, a seure a taula, que ell ja repartirà els talls, que com que és del morro fi es queda el brasó per a ell i la carcanada i els menuts, per als altres.

A Lambán li és igual que la coordinadora de la candidatura sigui Mònica Bosch, o que a l’Aragó s’hi fes el cúrling o el descens, o tenir la clausura a casa seva. Tot són pretextos per poder dir a la parròquia que els catalans s’ho queden tot i recollir els grapats de vots que fan la diferència entre una revàlida còmoda i un pacte complex.

Misèria material, perquè si naufraga el projecte olímpic l’Aragó no arreplegarà ni les molles. I misèria moral, perquè és tan de soques calar foc a cal veí sabent que casa teva s’omplirà de fum com fer la guitza al teu fill anant al jutjat perquè a l’escola no li ensenyin una llengua que li podria obrir portes en el futur. Que també passa.