Enterrar la immersió

Sovint, en política, el quan i el com resulta més important que el què. La setmana passada, el Parlament va presentar un acord per, mitjançant una modificació legal de la llei d’educació de Catalunya, es pretén protegir la immersió lingüística a les escoles de les reiterades ingerències judicials que imposen quotes amb un punt de kafkianisme. No desconfio de les bones intencions dels partits per intentar resoldre una situació complicada. Tampoc ho faig de la bona voluntat de l’exconsellera Rigau, que sembla que ha estat al darrere de la iniciativa que ha buscat l’acord més enllà de l’independentisme. De fet, Rigau és un exemple de les víctimes de la repressió espanyola contra el país i la llengua. Ara bé, el context i les maneres (el quan i el com) invaliden, en part, l’intent.

Amb un mes de març agitat, quan el titular de la conselleria d’Educació, amb una inflexibilitat il·luminada, ha posat en contra seu el conjunt de la comunitat educativa, després de diversos dies de vaga, i l’endemà d’una històrica jornada en defensa del català a l’escola, el to deslluït de l’anunci sona a claudicació. A tot això se suma un moment de greus tensions internes, amb un Departament d’Educació a la deriva. Els enemics de Cambray abunden entre els seus rengles i les mesures sobre calendari, currículum i una incapacitat d’acordar amb els docents la reversió d’unes deteriorades condicions laborals han desencadenat una agitació social de conseqüències imprevisibles. L’independentisme es troba dividit i decebut. I el Parlament no sembla passar pel seu millor moment, quan ha acotat el cap cada vegada que una instància administrativa espanyola li ha clavat un calbot. Hem assistit a la renúncia a investir president Puigdemont, s’ha desfet del president Torra, ha apartat Pau Juvillà, i la propera a la llista és la presidenta de la institució. Sense cap gest de dignitat, la credibilitat de la representació del poble de Catalunya ha quedat força devaluada. A tot això se suma l’exhauriment del crèdit d’un govern independentista, que en menys d’un any ha decidit independitzar-se dels seus votants.

Sobre la qüestió de la immersió, sembla que no s’ha acabat de comprendre el context. Aquesta va funcionar relativament bé entre 1980-2000. Les circumstàncies semblaven propícies. Des d’un punt de vista polític, la política de redreçament nacional, de recuperació de l’ús públic i del prestigi social venia associat a una crisi de mala consciència de l’Estat, amb un nacionalisme espanyol massa lligat al franquisme, i amb una evolució democràtica que a Espanya significa el desenvolupament de les identitats no castellanes. Es podia dir que la relació Espanya-Catalunya es fonamentava en una “coexistència pacífica”. Des d’un punt de vista demogràfic, a més, en el període, la població va créixer al voltant d’un 2%, un ritme que va permetre consolidació i estabilitat, fet que va ajudar a expandir el català en termes absoluts i relatius.

Les coses van canviar radicalment a partir del 2000. El programa d’involució democràtica impulsat per Aznar, i de rearmament del nacionalisme espanyol, va propiciar un gir en les relacions entre nacions. Els atacs a la immersió no deixaven de ser una part d’una deliberada agenda política de recentralització i d’assetjament a les identitats no castellanes. Atacant la llengua, es busca destruir el país. La persecució judicial de la immersió no és una finalitat, sinó un mitjà per aconseguir l’objectiu principal. Així, en els darrers anys hem entrat en una dinàmica en què Espanya ataca la llengua per destruir la nació, mentre que els catalans han arribat (o haurien d’arribar) a la conclusió que per salvar la llengua cal construir un país sobre la base de la independència.

Ara bé, la deixadesa interna també influeix en aquest estat terminal de la immersió. Entre 2000 i 2020, la població ha crescut un 25%, probablement més que qualsevol altre país europeu. Catalunya ha doblat el seu PIB: de 120.000 milions d’euros a prop de 250.000 milions d’euros. Per contra, la inversió per alumne a l’escola pública ha passat de 2.392 a 3.146 euros. Les xifres sovint expliquen millor que les paraules.