'El Jueves', un regust amarg de transició

No paga la pena retrocedir fins al franquisme. N’hi ha prou amb la Transició. Imperava llavors la Llei Fraga i havia desaparegut la censura prèvia. Els professionals i les empreses, però, se la jugaven de valent. Un article que impliqués desacatament o injúries contra “les institucions de l’Estat” podia implicar sancions, multes, segrest de la publicació i fins i tot presó per als responsables; és a dir, el periodista o el director. No se n’escapava ni l’impressor. Es tractava de fer por. D’escampar la por. A tot arreu, des de les màquines d’escriure fins a la rotativa.

Les tecles i la tinta portaven marcada la por. El règim –un règim indescriptible a cavall entre la dictadura i vés a saber què– aparentava i proclamava democràcia homologada però pretenia controlar la discrepància i la ironia. Poca broma. La ironia sempre ha estat la més castigada pel pensament únic. Per això un dels episodis més negres de la Transició va ser la bomba d’El Papus. La revista no la va aguantar. Un treballador s’hi va deixar la vida i una part de la plantilla de dibuixants se’n va anar i va fundar, precisament, El Jueves. Ara El Jueves ha estat segrestada per una ordre del fiscal de l’Estat –que actua, seguint la lògica jerarquia, seguint instruccions de qui?– i del jutge Del Olmo. Dos, pel preu d’una dotzena.

Acusen el dibuixant i el director de calumniar o injuriar la Corona. Com es pot calumniar o injuriar algú amb una caricatura? Com sol passar en aquests casos, ahir una tropa de curiosos i col·leccionistes precedien l’actuació dels piquets policials i rastrejaven els quioscos de tot arreu buscant un número que aviat serà llegenda. La llei ha aconseguit que El Jueves rebenti tots els rècords de venda. Però, festes a part, avui dos anys de presó planen sobre un dibuixant. Com fa 30 anys.