El final del regionalisme al PP

La crisi que ha obert la intervenció de la direcció nacional del Partit Popular a Catalunya acaba de manera fulminant amb una era: la que va obrir José María Aznar l’any 2002 quan va enviar Josep Piqué a Barcelona per presidir el partit a Catalunya i liderar el “catalanisme suau” que implicava un gir brusc en l’estratègia que havien personalitzat fins aquell moment Aleix Vidal-Quadras i Alberto Fernández Díaz. Piqué mai va aconseguir dominar els ressorts d’una militància que només s’identifica amb els seus dirigents estatals i que es va resignar a acceptar-lo perquè els ho exigien des de Madrid.

El Partit Popular a Catalunya –els seus dirigents, els seus militants, els seus votants– no s’identifica amb cap aspiració ni tan sols de caràcter regionalista. No aspira tampoc a constituir-se com una estructura territorial amb autonomia i poder decisiu tant intern com extern. El domini del centre polític que ha exercit des de la Transició Convergència i Unió ha abocat cap al PP personatges identificats cruament amb la dreta més dura o amb l’espanyolisme més desacomplexat, alineats sense matisos amb la línia més dura de la direcció de Madrid. Per això Piqué no va ser ben rebut i ha patit tota mena de problemes en aquests cinc anys.

La fugida, doncs, de Josep Piqué, humiliat per Ángel Acebes, que va oferir una interpretació de la crisi a Catalunya que debilitava el seu president i li prenia tota l’autoritat moral, deixa les coses com realment eren. La imatge actual del PP de Catalunya respon objectivament al que són els seus militants i al que demanen els seus votants. Sense enganys. Els populars catalans ni tan sols són regionalistes. Per constatar-ho hi ha una imatge que val per mil reflexions: la que va oferir dijous a la tarda el nou president Daniel Sirera. Les càmeres de televisió el van agafar en directe quan caminava tranquil·litzant algú que li trucava comentant-li que tot anava bé i que el partit a Catalunya “té molta fe en la victòria de Rajoy”. En definitiva, això només és el que importa ara. El “catalanisme suau”, les pretensions d’actuar amb una certa autonomia des de Catalunya, s’han acabat i el PP torna a dependre exclusivament dels designis i les ordres de Madrid.