Cansats

Una frase eterna de Cesare Pavese és “Treballar cansa”, que és el títol del seu primer poemari, publicat aviat farà 80 anys. Salvant les distàncies amb el gran escriptor piemontès, l’expressió ve a la ment quan pensem que hi ha circumstàncies vitals que també cansen. Molt. Per exemple, ser dona cansa. Cansa quan cal demostrar-ho tot cada dia. Ser pobre cansa infinitament. I ja no diguem ser català o catalana. Mirar les notícies, un cop esvaïda l’eufòria del 2017, és viure en un estat de decepció constant. L’aquiescència mesella de la majoria dels nostres representants és desesperant. Últimament hem assistit a la programació d’uns Jocs Olímpics quimèrics i a l’eufòria institucional per la celebració d’una cursa nàutica de rics que diu que farà ploure uns milions molt dubtosos. Però el més dolorós d’aquests dies ha estat la renúncia a la bel·ligerància per la llengua. El català se’ns escolava entre els dits mentre els qui l’havien de vigilar miraven cap a una altra banda. Constatar que la immersió en molts indrets del país era un miratge només sobre el paper és una punyalada al cor. I ho diu algú que va aprendre gramàtica amb dos dels creadors del Digui, digui..., Joan Melcion i Rosa Rosanes, que van contribuir al fet que una noia xava del Poblenou, filla del lumpenproletariat, acabés escrivint aquestes línies. Mai no els ho agrairé prou.