Frankfurt cap amunt i cap avall

S’ha posat de moda sentir-se ferit debades. Alguna premsa està atiant de nou el drama shakespearià entre els escriptors catalans que escriuen en castellà. Molt ofès, segons va proclamar el diari internacionalista El Mundo ahir, un d’ells ha arribat a proclamar, dirigint-se al malvat Bargalló: “Que es fiqui la llengua on li càpiga”.

Aquesta cançó cansa. Es veu que hi ha gent que la fomenta –amb lletra i música redoblades– amb la clara intenció de fer-nos fer el ridícul. I aquí hi ha gent que sempre cau de quatre grapes i dues orelles. Josep Bargalló, director de l’Institut Ramon Llull, només va dir que literatura catalana és aquella que s’escriu en català. ¿Qui que tingui tres dits de front pot emprenyar-se si algú afirma que la literatura castellana és aquella que s’escriu en castellà? ¿Quin sentit té pegar-li al nan tantes voltes?

Senyors escriptors catalans que s’expressen en llengua castellana però que són catalans perquè viuen, escriuen i treballen a Catalunya i perquè els dóna la gana: haurien de deixar de fer el ridícul. Si volen anar a Frankfurt, l’hi demanen al conseller. No vindrà d’alguns viatges més i algunes nits d’hotel. Tenen tot el dret d’anar-hi. Més encara, si vostès tenen ofici, el seu govern té el deure de tractar-los bé.

Al pas que anem, escriure bé serà oxímoron segur en els pròxims anys. En castellà, en català i en xinès. Però tots plegats hauríem de deixar de fer el paperina. Els organitzadors de la Fira acabaran pensant que més valia haver convidat la llengua valenciana. Posats a fer-la ben grossa... Si es tracta de viatjar, el Ramon Llull hauria de repassar la nòmina d’escriptors catalans i convidar-los a tots. Però, mirin, literatura catalana és la que s’escriu en català. I el cronista es fica la llengua on li dóna també la gana.