Esvaïment

Fa massa temps que diem que la llengua, la nostra, està en crisi i que cal fer-hi alguna cosa per reanimar-la d’aquest esvaïment crònic, i que cal un nou procés de política lingüística adaptat a les circumstàncies de la llengua actuals, segons apunta en una entrevista a la darrera edició de La República el filòleg Miquel Àngel Pradilla, que és el coordinador de l’informe del Pacte Nacional per la Llengua, aquest projecte “de país” impulsat pel govern català per fomentar l’ús del català. Sí, cal un pacte nacional i cal que ens bolquem de manera col·lectiva, des de la base social i des de la institucional, a revertir una caiguda en picat. Pradilla no és optimista: “Podríem dir que ens trobem en un escenari de desconstrucció legislativa o de desoficialització, si volem dir-ho en termes més contundents. Amb el soci amb el qual hem de col·laborar, que és l’Estat, les coses no pinten bé. Però hem de continuar lluitant, perquè és de justícia i de necessitat peremptòria, per la igualació de drets i deures.” No en queda cap altra que “seguir tensant al màxim, dins dels paràmetres democràtics, i evidenciant aquesta subordinació, que es produeix no només en l’àmbit lingüístic, sinó en molts d’altres”. Mentrestant, el ministre Miquel Iceta assegurava fa uns dies, en una entrevista a TV3, que el català forma part de la taula de diàleg. De la taula de diàleg, diu? De la taula de què? Del diàleg de qui? Del diàleg per poder fer què? Unes preguntes que han anat ressonant com un mantra des de fa mesos. Almenys tants mesos com fa que s’ha anat esvaint el pols d’aquell llunyà 1 d’Octubre.