Gernika incomoda

El president ucraïnès, en la seva compareixença al Congrés dels Diputats, va tenir l’ocurrència de comparar el que està passant al seu país amb el bombardeig de Gernika perpetrat per l’aviació nazi: “Som a l’abril del 2022, però sembla l’abril del 1937, quan el món es va assabentar de l’atac a Gernika.” Fent ús del sentit comú, va pensar que condemnant una atrocitat com aquella generava un consens inesquinçable a la cambra parlamentària espanyola. En una democràcia consolidada –com els agrada dir i repetir– no hi hauria d’haver gaires partidaris d’emprar els avions de Hitler contra la població civil. El gran quadre de Picasso representant la matança, pensat inicialment per ser exposat al pavelló espanyol de l’Exposició Internacional del 1937 celebrada a París, ha esdevingut una icona de l’art i un símbol de la pau arreu del món, també a Ucraïna. Resulta, però, que més del 40% dels diputats de la cambra, pel cap baix, se senten incòmodes parlant de Gernika perquè els recorda que el règim franquista es va edificar sobre la barbàrie, l’assassinat i el crim més variat. Alguns representants de l’extrema dreta, com l’eurodiputat de Vox Hermann Tertsch, ja han hagut de sortir a dir-hi la seva. En aquest cas, relativitzant la gravetat dels fets: “pura propaganda de guerra”. També hem pogut sentir, al programa matinal de més audiència de l’Estat, com una tertuliana era condescendent amb els assassinats feixistes: “Ni el que bombardejava era dolent ni els que eren bombardejats eren tan bons”, explicava tot mesclant-ho amb Stalin i el PCE. No té cap importància que a les eleccions del 1936 el comunisme obtingués a Gernika un total de zero vots perquè la veritat no és el que interessa: només es tracta de justificar aquell escarment contra el poble basc, la dictadura que se’n beneficià durant quatre dècades i els privilegis que encara avui n’emanen.