Vida nova
A casa nostra, o en les immediateses més a tocar, penso poder afirmar que la commemoració dels set-cents anys del gran Dante ha passat desapercebuda o quasi. Dic “o quasi”, perquè hi ha una excepció important, produïda precisament en les nostres immediateses més pròximes. És la publicació de la traducció d’un dels llibres considerats opere minore del poeta florentí, l’autobiografia titulada Vita Nuova. I és que a Figueres, fa ben poc, es presentava la traducció d’aquesta obra de Dante, publicada l’any passat en commemoració de l’aniversari de la mort del poeta, que no es presentà quan estrictament tocava per culpa d’això que ja no cal ni dir-ne el nom. I la traducció ha sigut feta (hauria de dir treballada, forjada, cisellada....) per la figuerenca amiga Àngels Gardella.
Ara fa tres anys, l’Àngels em regalà un llibret del poeta azerbaidjanès Nizamí (segle XII), un relligat de relats molt lírics entorn de les figures de dos herois enamorats, Laila i Majnun, víctimes d’un amor profund i pertorbador. L’Àngels n’havia fet la traducció, i vaig començar immediatament a llegir, amb tota pausància, bo i regalant-me (com diuen al Rosselló) en la lectura d’aquell text que em semblà senzillament meravellós. Un temps més tard, un altre llibre, una altra meravella, una altra traducció de l’Àngels: la poesia de la francesa Louise Labé (segle XVI).
I ara Vita Nuova, de Dante Alighieri. En aquesta traducció s’hi constata, i de quina manera, que res no ambiciona la traductora, pel que fa els sonets intercalats en el relat vital, si no és lligar a la perfecció estrofa rere estrofa, en un esforç callat i, tanmateix, apassionant. Cada vers, com en l’original, és impregnat de música, resplendent de colors, ardent d’imatges. La feina de l’Àngels em fa pensar en una espècie de gremi d’il·luminats, en una mena d’orde paramonàstic que encara viu i treballa al bell mig del nostre món tumultuós, barbollaire, descabdellat.
Podem preguntar-nos si, més de 700 anys després, un llibre així pot interessar encara. Jo penso que de la mateixa manera que quan va ser escrit tampoc no interessava a tothom, ara també és així. Però, tot i el temps que ens separa de la Vita Nuova, el text es manté immutable, com una font que malgrat el temps continua rajant a borbolls.
