O a Escòcia o al Quebec

Junts per Catalunya se sol autodefinir com un “espai polític” i, de moment, no té una articulació que vagi gaire més enllà d’això. Contràriament al que va ser Convergència i –encara més– Unió, els nous juntaires són una realitat territorial, però no una estructura jerarquitzada de partit. El retorn al mentrestant autonòmic, per contra, constata dues realitats molt més adaptades al medi, com són ERC i PSC. Tant els republicans com els socialistes funcionen a l’estil de l’antic duopoli pujolista/maragallista. Són estructures ben definides que, en la pràctica, tenen com a prioritat la redistribució del diner públic a través d’una xarxa que va de dalt a baix, amb una professionalització que es desplega a partir de la voluntat de la jerarquia. Però per minimitzar les disfuncions i mantenir ben greixat l’engranatge és important que els objectius polítics no vagin gaire més enllà de la gestió diària de les institucions. Per entendre’ns, ni Convergència buscava la independència ni el PSC aspirava al socialisme. I és aquí on s’encalla, de moment, el projecte de JxCat. Jordi Sànchez ha aplicat una estratègia realista tractant de fer competitives les sigles a partir de les regles de joc autonòmiques. Però aquest espai ja està ocupat per l’ultrapragmatisme republicà. Qui el succeeixi haurà de buscar una combinació inèdita en la política catalana: fer creïble l’objectiu de la independència alhora que governen tantes institucions com tinguin a l’abast.

El cercle independentista s’ha de quadrar a l’escocesa si no es vol transitar cap a una lenta dissolució a l’estil quebequès. És a dir, ni es poden deixar les institucions en mans dels partits unionistes, ni es poden acceptar els límits autonòmics. Difícil, certament, però és que fins i tot per conservar una certa capacitat d’autogovern és imprescindible que l’independentisme recuperi la capacitat de prendre la iniciativa que va mantenir fins a la tardor de 2017.