Religió avui
Fa pocs dies va morir el bisbe de Girona, Francesc Pardo, i aquest fet luctuós ha posat a la palestra com les noves generacions de periodistes acaben veient la religió. Per a alguns, la mort de Pardo va ser vista pràcticament més com un apunt que com una notícia important. I això em va sobtar. Malgrat no ser una persona d’església, el temps dedicat al periodisme m’ha fet concebre amb claredat que el bisbe de Girona és una de les personalitats que tenen la ciutat i la demarcació, com ho són el president de la Diputació, l’alcaldessa de Girona, la delegada del govern de la Generalitat o el rector de la UdG. Però mirant cap a les generacions que pugen, o per alguna decisió presa, palesaven que per a ells la mort de la màxima autoritat eclesiàstica de casa nostra era un fet potser noticiable, però sense gran repercussió. Aquest rotatiu va fer diverses pàgines d’anàlisi i opinió sobre la figura del bisbe Pardo i així ho van fer altres capçaleres, i no crec que dubtessin de la decisió quan es va saber a primera hora del matí. Televisió de Girona no va dubtar a fer en directe el funeral, per mantenir la seva voluntat de ser present en tot allò que ens és possible i documentar un fet com aquest, en especial, perquè deixa en seu vacant el Bisbat fins al nou nomenament que ha d’arribar des del Vaticà en les properes setmanes. Un debat periodístic que també és traspassable a nivell ciutadà.
Aquest diumenge 400 persones van anar a la tradicional benedicció de palmes i palmons a la plaça dels Apòstols, a tocar de la seu gironina. Molts convençuts i creients i molts també per complir amb una tradició de Setmana Santa i poc més. El mateix bisbe Pardo va mostrar-se sempre disposat a ser present allà on hi havia multitud de persones, fins i tot sabent que molts ho seguien per tradició o per turisme, com passa amb la processó de Divendres Sant. Unes realitats diferents segons cada persona o cada família, i, segons el meu parer, totes acceptables. Tot i això, crec que tots plegats hem de ser conscients que cada vegada més ens trobem en una societat agnòstica o atea, però almenys encara seguim en una cultura d’arrel cristiana; les festes de divendres i dilluns que ve ho són, com ho són el Nadal o la diada de Reis. Potser en alguna generació més aquest debat serà més viu o ja s’haurà perdut.
