Calígula

“Que m’odiïn mentre em tinguin por.” A Calígula sembla que li agradava anar repetint aquesta sentència d’una tragèdia. Ho explica Suetoni, el biògraf més cèlebre de la literatura llatina, en el llibre que va dedicar al també cèlebre emperador, situat en la llista dels emperadors dolents de Roma, al costat de Neró, Còmode, Caracal·la i Heliogàbal. Adesiara acaba de publicar en llatí i català, amb la traducció i introducció dels doctors en filologia clàssica de la UB Alejandra de Riquer i Ignasi X. Adiego, el text de Suetoni sobre Gai Juli Cèsar conegut com Calígula. De Calígula ens n’ha arribat la seva faceta més monstruosa, i més excèntrica: Camus en va fer una obra de teatre, i Tinto Brass, una pel·lícula eròtica. I el personatge es menja la seva acció. És clar que parlem d’algú que va morir fa 2.000 anys, i les fonts tant te’l presenten com un bon home, o com un dement depravat. Suetoni fa el relat de les seves maleses, amb humiliacions i execucions de tots aquells que no complissin les seves ordres. Encarregà que portessin de Grècia les estàtues dels déus, com la del Júpiter olímpic i que els traguessin el cap per posar-hi el seu, parlava amb la lluna, va cometre incest amb les seves germanes i va estimar sobretot Drusil·la. Cruel i violent, la llista és llarga i terrible. A un cavaller romà llençat a les feres com que cridava que era innocent, el retirà de l’arena i li va fer tallar la llengua, o el cas que per una confusió de noms es va ajusticiar una persona diferent de la que havia ordenat, va dir que aquesta també mereixia el càstig. O la simulació de triomfs bèl·lics, o com quan va obligar a recollir petxines als soldats com a botí cobrat a l’oceà. La por i la temeritat del seu caràcter diuen que és el que el presenta com un boig. Ho era? Perquè també és llarga la llista de dictadors, i autòcrates que han omplerts els seus dies de mort, destrucció, patiment i excessos en el decurs de la història. Aquesta dolenteria de caràcter està lligada a la demència? També avui dia? O són fake news?