Prou xantatge amb l’1-O

Que estem en un canvi d’etapa en l’independentisme és una evidència. Ho demostren les enquestes i també els fets. No hi han ajudat aquests dos anys de pandèmia, que van tallar d’arrel la mobilització ciutadana i van capgirar les prioritats polítiques. Tot i això, encara hi ha qui vol vendre il·lusions amb lemes publicitaris com ara Fem República o Exercim el mandat de l’1-O. Missatges estèrils per a una majoria que se sent defraudada i desorientada per uns líders polítics que han perdut la capacitat de convèncer i de mobilitzar.

Però com diu el politòleg Xavier Casademont, en una entrevista en aquest diari, no es pot parlar de fi del procés ni de pèrdua de múscul de l’independentisme. No hi ha dubte, però, que la desorientació és màxima, ara mateix, després de malbaratar el moment àlgid de l’1-O i de permetre que la repressió política i judicial ho condicioni absolutament tot. Es tracta d’assumir que aquesta és la realitat –perquè hi ha qui encara no ho vol reconèixer–, canviar lideratges i refer estratègies, amb el temps que suposa bastir una nova etapa. I tampoc cal viure-ho com una derrota, que d’això els catalans en som especialistes. L’independentisme ha sofert els darrers anys un creixement exponencial i els fonaments es mantenen intactes. Hi contribueix enormement un Estat –des del vessant polític i judicial– que segueix alimentant les raons i els arguments del votant sobiranista. Per tant, la base es manté. I el suport a les urnes ha quedat demostrat que també. Però la paciència té un límit i el ciutadà ja està fart que el tractin com si es mamés el dit. Ja n’hi ha prou, de fer xantatge amb el record de l’1-O. Classifiquem-lo ja d’una vegada com a moment històric del nostre país, dels més significatius, evidentment, però acceptem que ja es tracta d’un moment passat. Recollim-ne l’experiència, valorem de què som capaços però mirem endavant. Han passat pràcticament cinc anys d’aquell inoblidable 1-O. Que ens faci de guia. Però no de rèmora.