Brunyols de taverna

De petita, a Sant Antoni, n’havíem fet amb la baba. Eren els clàssics rodons amb forat al mig. Ella els feia de nit, sospito que perquè la mainada no l’atabalés i, de tots els ingredients, la xaliàndria i la matafaluga em fascinaven, perquè em semblaven herbes místiques i difícils de trobar i de pronunciar. Abans de coure’ls, la baba deixava reposar la massa en un cossi groc rodó i gran que era també el que havia servit per banyar-nos fins que vam créixer, com els brunyols, i ja no hi cabíem. En feia molts, i els guardava en capses de sabata buides. Desconec si el cossi i les capses contribuïen al gust final del producte. Llavors guardava les capses en un petit altell de les escales perquè les rates no hi arribessin. La casa vella, amb els seus degoters i alguna habitació enrunada, era a la vegada, taverna, i la baba hi venia el vi i els brunyols, fins que va deixar pas a negocis més moderns o ella ja era massa gran per fer-se’n càrrec.

La mama, que sempre havia tingut ganes d’experimentar, ja fos amb la roba o el menjar, va deixar la recepta de la baba (escrita en un bloc petit amb la seva lletra tremolosa) i va optar per fer-los a l’estil de Sant Feliu de Guíxols. Eren de forma triangular i empolsimats de sucre de llustre. A mi no em van acabar de convèncer mai aquells triangles amb ínfules de sofisticació. Ella, entusiasmada, en feia muntanyes, però eren tan eixuts que encara que els ofeguessis amb llet no hi havia manera que xuclessin res. Cada any em preguntava si m’agradaven, i quan li deia que m’estimava més els rodons, sempre feia la mateixa cara de sorpresa. La recepta de la baba es va perdre, i l’únic cop que jo n’he fet a casa va ser perquè va venir la meva filla de l’escola entestada a fer-ne, i vam seguir fil per randa les instruccions d’un altre bloc, el de l’escola. El de l’àvia es va perdre. Aquests dies veig vídeos de gent fent brunyols a Instagram. El que no arriba és la ferum dels brunyols quan es couen, que ho impregna tot i per això a Salitja ja és costum que la sogra ens enviï a pastar (no sé si en més d’un sentit) com més lluny millor. S’ha convertit en una tradició anar a la casa vella, que cau a trossos.