Una rosa sense amor

Fa anys vaig treballar en una empresa tradicional. El director era un senyor afable envoltat d’altres senyors d’afabilitat diversa que els anomenaven sempre amb el “senyor” davant del cognom (menys el responsable del departament comercial, que tot i ser clau per al negoci sembla que no mereixia les mateixes mostres de respecte que els altres, potser perquè era qui més s’embrutava les mans amb coses tan poc elegants com els diners). Els que manaven tenien certs privilegis, viatges de feina amb objectius importants, dinars de negocis en restaurants cars i una cafetera exprés i una nevera plena de begudes per a ells sols fora de l’abast dels treballadors normals i corrents.

Deixaven una distància exquisida i indolora entre ells i els empleats. Si tot anava bé, només calia que t’entenguessis amb el teu cap (que era de l’estament del mig i no tenia privilegis de cap mena) i no parlaves mai amb aquesta elit. Com a molt una salutació educada a primera hora del matí, o dues frases incòmodes si no reaccionaves prou ràpid i coincidies a l’ascensor amb un d’ells. No cal dir que mai no dinaven al menjador de l’empresa, i veien malament que els caps intermedis ho fessin. Les diferències s’havien de notar.

En general, la gent estava prou contenta de la feina. Una empresa que havia viscut els seus anys de glòria i de prestigi, però ja feia temps que darrere la façana de lloc històric anava tirant amb una sabata i una espardenya; portaven molts anys sense saber com adaptar-se als temps moderns, com si hagués arribat la tercera generació d’una empresa familiar, la que segons el tòpic dilapida tot el que han construït els pares i els avis. En aquest estat de confusió treballava tothom, nobles, ciutadans i serfs de la gleva dia rere dia. Encara que la casa s’ensorrés amb una alegre acumulació de números vermells, no es podia perdre el respecte reverencial als senyors de la direcció. I procurant, uns i altres, no trobar-se massa.

I llavors arribava Sant Jordi. Aquell dia el responsable de recursos humans –que no era pas el més afable de tots– feia que la secretària comprés roses vermelles i ell passava ben cofoi, taula per taula, a repartir-ne una a cada dona. I jo aquí tenia el meu límit. Per poc que podia, evitava estar al meu lloc quan veia arribar la volta triomfal, plena de somriures falsos. I quan, més tard, trobava la rosa sobre la meva taula, l’abandonava a qualsevol altre lloc. Al lavabo, a la sala de reunions, a l’entrada del metro, a la paperera del meu departament. Mai no arribava a casa, això segur.

Digueu-me primmirada, però jo, de roses vermelles, només en vull d’algú molt especial. Ni el jefe, ni la peixatera, ni els llibreters del barri ni la meva veïna que ha trobat un dos per un. Aviam, la rosa no era un senyal d’amor? I des de quan m’estima una senyora que només em coneix de quan compro seitons o orades per fer al forn cada quinze dies? I encara pitjor: què pretén el cap de recursos humans regalant-me una rosa (a mi i a tooootes les dones, d’algunes de les quals ni tan sols recorda el nom?) Ja ho diuen, que l’amor d’amo és aigua en cistella, o sigui, que ben poc fiable i sobretot interessat.

Suposo que tot això respon a un concepte antic, ranci de fet, de les relacions dins de les empreses. El director i els seus col·laboradors, tots homes, dirigeixen des dels seus pedestals. Però són bona gent, eh, gent amable i generosa, i per això fan (feien) paneres per als treballadors quan arriba Nadal i per Sant Jordi donen roses a les senyores. Amb aquests detalls esperen que la gent estigui contenta i agraïda. Perquè, compte!, no en tenen cap obligació però ho fan.

Potser alguna companya voluntariosa aconseguia oblidar que aquell home que els havia donat la flor (a totes, eh, tampoc et sentis especial) era el mateix que no els volia arreglar allò del sou, i que mai per mai feia un tallat a la màquina per no barrejar-se amb la gent del poble com ella. Però jo no podia, tu. És com quan sento que algun polític espanyol que diu “¡pero si yo amo a Cataluña, a mí Cataluña me encanta!”, pensant que així ens estovaran i els ho perdonarem tot. Doncs mira: no. El que (dius que) fa vibrar el teu cor no ve al cas. Perquè aquí tenim altres coses entre mans: parlem de feina, o de drets. I la rosa, si de cas, ja me la compraré jo.