El crim menys castigat

En el seu avanç per l’est i centre d’Europa, el 1945, els soldats soviètics van saquejar i violar en massa. Es calcula que entre el 10 i el 20 % de les dones de Budapest, Viena i Berlín van ser violades. Vaig descobrir la història a Una mujer en Berlín (Anagrama, 2005). La seva autora, Marta Hillers, ho explica amb la mirada deshumanitzada que és la que et deu servir de cuirassa per sobreviure. Amb un turment incessant a la vagina per les contínues violacions dels soldats roigs, afamats també de pa i amb qui ha de “negociar” els racionaments, recull dent de lleó per bullir aigua i enganyar així l’estómac i deixar de sentir martiri on hauria de sentir plaer. Fa 30 anys, les dones dels Balcans es devien sentir igual i ara ho senten les dones, les adolescents, les nenes d’Ucraïna. Des de la llegenda del rapte de les Sabines, en els orígens mítics de Roma, s’ha legitimat la violació, la violència sexual contra les dones. Som un botí, un trofeu i alhora una arma de guerra que eximeix els homes de les salvatjades que cometen en temps d’atrocitats. El que està passant aquesta primavera a Ucraïna amb les dones no és un dany col·lateral, la perpetuació d’una certa cultura militar, la de l’agressió a la dona entesa com a humiliació a l’enemic abatut. És un crim i és el menys castigat.