El 21, al Palau

Si hi ha alguna cosa en la qual podem estar tots d’acord és en la paciència i la dignitat amb què ha actuat la precisament anomenada Comissió de la Dignitat perquè fossin retornats a Catalunya els famosos papers espoliats per les tropes franquistes i que són de propietat de particulars o de la societat catalana i valenciana; aquella espoliació, aquell robatori –diguem-ho clar– va esdevenir per raons que s’escapen a la meva comprensió: una mena de baluard en què hom hi veia simbolitzada l’espanyolitat front a la catalanitat. No va ser Catalunya qui va plantejar aquesta odiosa dicotomia, sinó l’Espanya més carca, més fanàtica, més franquista (el crit d’el derecho de conquista no va procedir precisament d’un indocumentat).

Doncs bé, la resta de papers que encara queda ha estat negada pel Congrés espanyol. La petició la va fer ERC, però van votar-hi en contra, esclar, el PP, el PSOE i el seu tarannà i –ai las!– els diputats del PSC, inclosos dintre del PSOE. No me’n sé avenir. No ho sé entendre. Un fet que és una simple restauració, un fet que és la recuperació d’un robatori, un fet que s’ha portat amb la dignitat que el seu nom indica, un fet que no va contra ningú, sinó a favor de les persones.

Per aquest motiu el dia 21, i amb uns cantants de luxe (Raimon, Maria del Mar Bonet i Pep Sala, entre moltes altres actuacions), i al Palau de Sant Jordi, reclamarem, civilitzadament, però també amb tota la contundència, i amb tota la dignitat del qui té raó, que ens retornin el que ens van espoliar. “Con España no se negocia”, han dit a duo Zapatero i Rajoy. Què els fa pensar a vostès que amb Catalunya sí que s’hi negocia?