Raça humana
Contra Vox viuríem millor?
Les eleccions franceses han estirat els records d’aquella intensa primavera política del 77, quan als pobles de Catalunya s’acostaven Jordi Solé Tura, Jordi Pujol, Joan Reventós, Ernest Lluch, Gregorio López Raimundo, Rosina Lajo, que ens venien a presentar uns programes electorals com aigua de maig dissolent quaranta anys de pertinaç sequera, misèria i repressió. Als primers mítings –com ens agradava aquesta paraula!– hi anava amb joves de la meva edat i amb el pare emocionat revivint la República de la infància al costat d’altres homes del poble que se sabien antifranquistes en silenci i s’observaven per esbrinar cap on decantaven les respectives idees polítiques associades a la llibertat. No hi anava amb la mare, encara temorosa d’un règim que li havia arrabassat el pare i la joventut fins que a l’octubre del 1982 sorprenentment es va destapar. Temps de ruptura transmutada en reforma, de grisos carregant contra manifestants, d’ultres assassinant treballadors, advocats i estudiants, de ministres còmplices... Llavors ningú no votava amb el nas tapat o havia de decidir si manava el cap o el cor a l’hora d’acudir a les urnes o de quedar-se a casa. Què ha passat fins a arribar a l’extrem que els partits mesuren les seves forces més contra l’altre (enemic, no adversari) i menys en defensa de les seves propostes? Per què aquell primer desencant que alguns consideraven signe de normalitat democràtica s’ha convertit en una desafecció bronca i persistent? Qui ens ha segrestat la política, la confiança i l’esperança? Contra Vox viuríem millor?