Viure per veure

Soc dona i n’estic fins als ovaris. Hi ha dones maltractades de veritat. Dones assassinades, violades, estomacades per les seves parelles. Però n’hi ha d’altres que no, que no han rebut maltractament i s’aprofiten de la nova legislació (ja no se’n diu violència de gènere sinó violència masclista) per atacar les seves exparelles amb unes acusacions falses, roïnes, deplorables, mostra total de manca d’escrúpols i d’humanitat. Quan t’han pegat de veritat, quan t’has sentit una autèntica merda, no se t’acut denunciar algú que no t’ho ha fet. Si ho fas, ets molt poca dona, ets una neuròtica que va a fer mal, algú repulsiu que no contempla ni els drets humans bàsics. Solen ser paies que lliguen els homes de mans i peus en campanyes judicials precuinades, trampes en cadena i pagant Sant Pere canta. Amb la justícia ordinària no hi ha res a fer, llevat que estiguis disposat a gastar-te una quantitat ingent de pasta o que declaris que pertanys a un col·lectiu minoritari. Llavors sí, llavors catifa vermella. La realitat és crua, una putada. Al final guanyarà la llefiscosa ultradreta, ja que la pseudoesquerra ha fet lleis sobreprotectores pensades per posar fi als condemnables feminicidis. I l’ha cagat, perquè n’hi ha més que mai: a la dona li cal empoderar-se i no victimitzar-se. L’acusat es troba sense espasa i de cara a la paret. Si és un home sensible, deixa de menjar, de riure, d’escriure poesia. Si és un bon jan que no esclafaria ni una mosca, tant és, elles fan que els tanquin en una sala de jutjat de poble de merda amb un advocat d’ofici amic de l’enemic. Se li desdibuixaran els ulls si no el veu més, però seguirà endavant amb la força de l’huracà que ha estat sempre.