El temps fuig: posem-nos-hi!

Aquesta recent diada de Sant Jordi hem pogut tornar a badar, movent-nos enmig de roses, llibres i persones, sense gaires presses i potser tampoc angoixats per gaire res. Certament, residim enmig d’un món ple d’injustícies i de malícia, amb persones sense cor i sense ànima que –sent-ne ben conscients– fan mal. I, certament, no sembla haver-hi gaire esperança que tot això pugui anar a millor o canviar gaire aviat. Ara bé, enmig d’això, ens podem preguntar: i jo, què hi faig?

Què tenim a l’abast les persones normals, que no som els gestors de Vanguard o de Black Rock, que no tenim activat un exèrcit disposat a tot com els Putin de la vida i que no disposem ni de bon tros de la influència d’un youtuber o un esportista de moda? Dissabte passat, recorrent les paradetes dels llibreters, primer a Salt i després a Girona, saludant l’un i l’altre, comprant algun assaig (a cadascú li agrada el que li agrada!), vaig sentir-me convençut per una conclusió: el temps fuig, però encara ens en queda!

Els faig saber que –tot i la dita– el temps “no és or” (això semblaria molt, però és encara poc), sinó que inclou un ventall de riqueses molt més ampli: permet imaginar, estimar, destruir, confondre, donar suport, etc. Tenir un dia al davant, o molts, ens habilita per fixar-nos un objectiu, per albirar un horitzó i per donar sentit a cada una de les nostres accions o esforços. Que en seria, de ridícul, “perdre el temps”. Al llarg de la història –la social i la personal–, de ben segur que hem dedicat algunes estones a pensar en la fugacitat dels instants, en com passen els anys –o els dies–, en allò que volíem haver fet o que volem arribar a fer.

Des d’Aristòtil, i passant per Leibniz o Newton, analitzar què és el temps ha estat una qüestió que té més conseqüències del que semblaria. No ens limitem a la tòpica distinció entre un horari “objectiu” (fruit del moviment periòdic d’astres les oscil·lacions d’alguna partícula) i la temporalitat “subjectiva” (com, per exemple, com se li fa de “llarg”, lent i feixuc aquest meu article, potser). Mentre que Newton li atorgava un caràcter absolut, diví, al temps (i a l’espai), la tradició aristotèlica només el considera com una mesura del moviment. I, anant encara un pas més enllà, hi ha físics contemporanis, com ara Carlo Rovelli o Lee Smollin, que es debaten entre si el temps existeix en si mateix o només “emergeix” quan hi ha activitat. La filosofia dona sempre voltes a cada concepte i objecte: però això ens fa més humans. Tot i la sensibilitat i la interacció entre éssers vius, especialment els animals, només nosaltres –els humans– ens flexionem sobre la nostra pròpia vida per fer-ne meditació.

El temps se’ns acaba, constantment: allò de bo que encara no hem fet ara, ja no ho haurem fet abans d’ara. Goso avançar algunes propostes: (a) el temps ens afecta emocionalment, i molt; sabem que és impossible endarrerir o suprimir l’anomenada “fletxa del temps” (Eddington); no podem –excepte en les narracions audiovisuals– tornar enrere; (b) fora d’ell, del nostre temps i del dels altres, no seríem res, només existim en aquest marc que no es pot aturar; (c) el passat, el present i el futur són dins de “nosaltres”, no en “els altres”: culpa, responsabilitat, projectes, intencions o retrets hi tenen a veure. I, potser el més impactant, (d) “som una narració”. Allò que expliquem, o que explicaríem si en sabéssim prou. Potser els sembla una mica “existencialista”, oi?, però penso que Aristòtil o Agustí no hi estarien pas en desacord.

Per tot, mentre força milions de persones potser es limiten a lamentar-se de la mala sort o la impotència, o altres centenars de milions ni s’adonen de què no va bé, em continuo dient i els comparteixo: el temps fuig, però encara en tenim, “posem-nos-hi!”, mirem de fer de cada dia una obra d’art, d’humanitat i de servei als altres. Cal “actuar”, no només ajornar, no continuar somiant que “algú hauria de fer alguna cosa”. Del temps, de la vida, en som els protagonistes.