Aprenents de Maquiavel

Una setmana després que s’hagi destapat el cas més greu d’espionatge vinculat a l’Estat espanyol, el govern de Pedro Sánchez ja no sembla tan convençut que la banalització de l’episodi l’hagi de salvar un cop més d’haver d’afrontar les responsabilitats que li pertoquen. La situació ha anat agafant embranzida, les exigències verbals s’han enverinat i ara fins i tot el company de legislatura li reclama fets concrets, perquè amb els gestos no en fa prou.

La resposta, ai la resposta!, de la ministra de Defensa al Congrés donant a entendre que quan l’Estat se sent atacat i es posa en perill la sagrada unitat nacional té el dret, i el deure, d’utilitzar totes les armes, ha dinamitat la imatge de democràcia plena que tant ha fet servir i tant omple la boca del govern més progressista de la història. Vaja, que, si se t’acut plantejar la independència, que els serveis de la intel·ligència espanyola t’espiïn amb o sense ordre judicial és el mínim que et pot arribar a passar. Malauradament ja hem vist com es retorçaven les lleis per fer espiar els pecats als dimonis “separatistes” o com se’ls amenaçava amb més represàlies perquè mantinguessin un perfil baix. No en va, malgrat viure en ple segle XXI, hi ha coses que encara són sagrades en un país que, recordem-ho, va ser reconegut com la reserva espiritual d’Occident.

Aquest missatge tan maquiavèl·lic del tot s’hi val, que la fi justifica els mitjans malgrat que atempti contra drets fonamentals, és un reflex fidel de com s’està pervertint l’escenari de cartró pedra de les institucions d’Espanya. Entestats a mantenir una estructura caducada, emblanquinen la façana una vegada i una altra sense veure que la floridura acabarà sortint, tossuda com és. Allò que fa més por, però, no es troba a les altes esferes, sinó que cou a foc lent en el si d’una societat esgotada que comprova dia sí i dia també com és de fàcil esquivar les lleis, especialment si la ideologia coincideix amb la del poder dominant.