El voraviu
Dec petons a Robles
Què ha fet la dona de progrés que hauria abraçat en aquella llàgrima?
Fa trenta anys llargs, com a director d’El Punt, vaig declarar a l’Audiència de Barcelona en un cas de tràfic de droga. Testimoni de la defensa. L’inculpat, un company, porreta i burro, que havia caigut en la ballesta parada per uns camells ben relacionats amb la policia i amb els quals tenia deutes. Va anar a recollir un paquet a l’aeroport un dia que ell hi era per feina del diari. Posar-hi la mà a sobre, i tenir al cim l’antidroga, Déu i sa mare. Presó provisional, a la Model. Presidia el Tribunal Margarita Robles. Contesto a fiscal i defensa, i aquella jutgessa de la qual tothom parlava va intervenir. Dues preguntes: “De veritat fa set anys que treballa amb vostè i en certifica bon comportament? De veritat que el restituiria al lloc de treball si no estigués empresonat?” Arribo al despatx a Girona i em diuen que en Lluís té una notificació del jutjat per deixar la presó. Ho revisc, i em torna una llàgrima com en aquell moment que, s’hi hagués pogut, hauria abraçat i petonejat de cor la jutgessa progressista. Quines coses! Com és la vida! Dec petons a la Robles, que ara dicta “Manuals de l’Estat espia”! “Què ha de fer un Estat quan algú vulnera la Constitució? Què ha de fer quan es declara la independència o anima desordres públics? Què ha de fer quan té contactes amb qui ha envaït Rússia? Què passa quan es hackegen webs com el del SEPE o mòbils de ministres?” Què se n’ha fet, de la dona de progrés que hauria abraçat en aquella llàgrima?
