De set en set
Antònia Canals
M’agradava el seu despatx. Era com un d’aquests racons que s’estilen ara a les classes de pàrvuls, amb cosetes de colors i moltes etiquetes. Una exposició de joguines, semblava, excepte que eren màquines de pensar mentre et pensaves que jugaves. Era un espai petitó i, quan hi entraves, tenies ben bé la sensació que ella hi feia joc. També era menuda i bellugueta, i et rebia rere la taula amb un riure una mica entremaliat, com si et digués en confidència: “Només soc aquí, en aquesta posició professoral, perquè la taula no se senti tan sola, però quan vulguis ho posem tot potes enlaire.” La vaig entrevistar fa molts anys, a Antònia Canals, una sola vegada, quan va rebre el II Premi Mestres 68 a la renovació pedagògica, el 1994, però l’he guardada com una presència tutelar, una encarnació meravellosa sortida d’algun conte de fades, de la mestra ideal. Recordo que els alumnes de la Normal de Girona van penjar aquell any una pancarta a la façana de l’edifici per felicitar-la pel premi, i potser hauria hagut de ser a l’inrevés, que el premi es felicités de poder honorar-la a ella. Si unes quantes generacions han tingut excel·lents professors de matemàtiques és gràcies al treball pioner d’Antònia Canals, que les entenia no com a meres operacions algebraiques, sinó com a estratègies de raonament, fins i tot per saber quan dos més dos no fan quatre. “És més fàcil ensenyar de la mateixa manera que t’han ensenyat a tu, però si jo hagués seguit aquesta norma, estaria aplicant un model educatiu de col·legi de monges”, em va dir. I va riure. Sempre et deia coses la mar de sensates rient.