Bufetejar el director

Quan jo n’era petitet festejava, presumia i, amb espardenya de treneta, em van portar a l’escola del meu poble. Tenia tres anys i fins als deu vaig tenir el mateix mestre, de Corçà. Durant aquells set cursos, el senyor Ildefons Mercader, de qui guardo un excel·lent record com a persona i com a ensenyant, em devia engaltar tres o quatre plantofades que em mereixia perfectament. Els altres alumnes en van rebre més o menys. En aquells anys, després de rebre un mastegot del mestre, la màxima preocupació dels receptors era que a casa no se n’assabentessin perquè –i no ho dic pas per mi, que els meus pares no em van pegar mai– si els arribava la notícia, els pares llurs els administraven una segona galtada sense ni demanar per què havien rebut la primera. Donaven per fet que se la mereixien i ells no feien res més que reforçar el correctiu. Els parlo dels anys cinquanta del segle passat, en una llengua i d’uns costums anteriors als políticament correctes, i –ep, bonistes– sense consideracions eticoescolars. Podria seguir amb quan havíem de romandre de cara a la paret durant l’hora del pati –no sabíem que, en el futur, a l’aula hi hauria el racó de pensar–, etc. Ho he recordat després de llegir que un pare –en aquest cas padrastre– una vegada més ha agredit un mestre –en aquest cas el director de l’institut de Cassà–, com a epíleg d’haver demanat explicacions sobre un càstig de la seva familiar matriculada al centre. Com que he passat quaranta anys en un institut –set de discent i trenta-tres de docent– puc imaginar-me aproximadament la seqüència que ha culminat amb el director per terra, al pati i davant de l’alumnat. Telegramàticament: la jove n’ha fet alguna de prou greu i certificada pel professor, el tutor, el cap d’estudis i el coordinador pedagògic, com perquè hagi arribat al director; ella, a casa, ho ha explicat com li ha convingut; el diguem-ne pare, sense qüestionar la versió de la víctima, s’ha presentat al centre i, empès probablement per la testosterona i la mala/no educació, ha estès el director per terra. Recentment, és el darrer cas al bisbat després dels de Palamós i de Garriguella; i, ara els agressors van ser els alumnes, dels de Sils i de Vidreres, aquest amb la professora apunyalada. Les coses han ben canviat. Amb tot i, tornant a Cassà, com va escriure Juvenal, esperem que les consciències llurs jutgin la filla i sobretot el diguem-ne pare.