El principi de la fi

El descrèdit per permetre l’espionatge és prou gran per començar a encaminar cap a La Moncloa el candidat –Feijóo– del partit que el va generalitzar a les clavegueres de l’Estat. En uns dies han passat del “A Espanya no s’espia” de la ministra Rodríguez, al “és molt greu” del ministre Bolaños en admetre l’espionatge “exterior” a Sánchez i Robles. Passant pel “no s’estranyin, què ha de fer un estat si algú declara la independència?”, reblat amb un “quan surti tot...” Macron i Johnson van resoldre amb més discreció els seguiments patits.

Aquí, el PSOE i el PP sempre pacten a l’hora de vertebrar Espanya o d’evitar que s’esquerdi. Ahir amb Vox i Cs per esquivar una comissió d’investigació al Congrés sobre l’espionatge i afermar el CNI i justificar-ne l’existència, més enllà de si les errades costaran el càrrec a la seva directora. Si l’Estat o la monarquia trontollen, sigui per l’independentisme o per la ingerència d’un “extern”, com deia Bolaños, el PP i el PSOE els apuntalen. En batalles menors, com les mesures per superar la crisi per la guerra amb què s’especulava que el PP podria ajudar el PSOE, es mantenen les formes d’enfrontament i fins i tot de picabaralla. La majoria de la investidura de Sánchez cada cop es divideix més sovint i en votacions més importants. Junqueras admetia ja ahir que ara mateix ja no l’avalarien com a president. De la taula de diàleg, més parada que mai, no se n’esperen resultats ni La Moncloa preveia oferir-ne de substancials. Podem ho aguanta tot a Sánchez, i anirà alçant la veu discordant segons l’interessi electoralment sense trencar un executiu on difícilment serà de nou convidat. Els partits bascos mantindran suports segons no els desacrediti. Però ja s’albira el final d’aquella majoria, encara que no es materialitzi fins al 2023 i que Sánchez estiri el pressupost d’enguany fins que la inflació es calmi, l’economia recuperi velocitat de creixement i la pandèmia s’oblidi. Les autonòmiques andaluses del juny només poden mantenir el procés, o accelerar-lo.