Esport femení: fets són diners

En l’esport femení el futbol, fins fa poc secundari, està agafant volada social a partir de la locomotora del Barça. Capaç d’arrossegar-ho tot, va com una bala, ja omple solet el Camp Nou i col·lapsa el web del club en la cursa per les entrades de la final de la Champions. En futbol, el Barça és imprescindible per reduir la bretxa de gènere, però la classe mitjana no va tan mudada. La majoria dels rivals en la lliga estatal viuen o malviuen en l’amateurisme i tots els seus handicaps en una competició que voldria ser professional i no se’n surt. Com a exemple –i no l’únic–, el Rayo, que a banda de mantenir un entrenador que va animar a cometre una violació grupal, veu impertèrrit com en un partit a casa és el metge de l’equip visitant qui resol una emergència a la gespa.

Extrapolar la realitat del Barça a l’esport femení és un error colossal i caure en l’autocomplaença perquè les llicències d’esport femení baten rècords és letal. En termes generals, el gruix de l’esport femení malda perquè els ingressos siguin suficients per donar cobertura econòmica a l’activitat esportiva meritada pel talent. Com el masculí, però més accentuat. Fa anys que governs i mitjans de comunicació s’omplen la boca amb l’esport femení. Paraules i pocs fets. Retòrica, cosmètica i poca substància. Ara el govern fa un pas endavant. Tres milions per a la convocatòria d’ajuts als clubs amb equips femenins, que multipliquen per quatre els 750.000 euros pressupostats el 2021 i que permetran arribar a més clubs i ajudar els que competeixen internacionalment i en la primera i segona categoria estatal. És una decisió de govern que porta el segell del binomi Laura Vilagrà-Anna Caula. Que a banda de ser dones i de tenir un vincle indissoluble amb l’esport, s’ho creuen. Segur que el repartiment no satisfarà tothom, però si el moviment es demostra caminant, aquí hi ha un canvi de ritme. En faran falta més.