“L’objectiu és controlar la gent, no la covid”

El ludisme es movia en un context diferent perquè aquelles màquines que treien la feina als treballadors no comportaven un control sobre tot el que es feia. Avui en dia, en canvi, qualsevol consulta que fem a internet queda registrada i a partir d’aquí els algoritmes ho calculen tot sobre nosaltres. I això no té punt de comparació amb les tecnologies anteriors, de només fa 30 anys. La tecnologia et persegueix les 24 hores del dia i no para d’emmagatzemar el rastre que deixes. Les persones s’estan robotitzant, convertides en matèria primera d’una gran maquinària.

És com si de cop i volta, seduïts per tota aquesta tecnologia, haguéssim oblidat el dret a la privacitat. A la Xina es calcula que hi ha 400 milions de càmeres de seguretat, capaces de trobar qualsevol persona en pocs minuts a qualsevol racó del país. També hem acceptat que les empreses tecnològiques venguin les nostres dades a d’altres empreses o als serveis secrets dels estats. I això al segle XX encara ens hauria semblat una violació de la intimitat. Tots tenim una part de la nostra vida que no hauríem d’estar obligats a mostrar als quatre vents.

Sí, i en molts casos la digitalització només serveix per donar-nos més maldecaps. L’exemple dels bancs és evident i desastrós per a la gent gran. Hi ha molts serveis d’aquesta mena pensats sobretot per reduir els costos en personal. Vam passar del botiguer del segle XX, que et coneixia personalment, a la caixera freda del supermercat i darrerament fins i tot la caixera s’ha substituït per la caixa automàtica on tu mateix passes el tiquet. Al final hem arribat directament al repartidor porta a porta i hem entrat en una fase nova, allò que el Fòrum Econòmic Mundial anomena quarta revolució industrial. La primera, la de la màquina de vapor, va fer sortir a escena elements tecnològics impensables, però el que tenim en l’actualitat fa un salt qualitatiu més gran, canvia encara més el món. El que bàsicament dic és que pots utilitzar la tecnologia com una eina. El problema és quan la tecnologia deixa de ser una eina per agafar el volant i portar-te on ella vol. Justament el que està passant amb els mòbils i els videojocs. Que tothom faci el que vulgui, només faltaria, però a mi em sembla que no hem d’estar permanentment pendents dels missatges que ens arriben al mòbil. Per aprofundir en aquest prodigi anomenat existència humana, cal dedicar-te temps a tu mateix. Podem fer una analogia amb el foc, controlat és fantàstic i ens permet coure els aliments, però descontrolat és un desastre que pot cremar l’essència de la vida humana.

És evident que individus d’una mateixa família, amb un entorn compartit, han tingut reaccions diferents al virus. Depèn també de la fortalesa del teu sistema immunitari, del que menges, si fas exercici...

Jo soc partidari de parlar d’inoculacions més que de vacunes. L’organisme equivalent al Departament de Salut als Estats Units fins a l’estiu del 2021 definia vacuna al seu web de la següent manera: “És un producte que si te’l prens et dona immunitat.” El que sempre hem entès per vacuna, vaja. Els productes inoculats fins ara és evident que no tenen aquesta virtut de prevenir. Són fàrmacs, sí, però no una vacuna. Els estudis més complets que jo he vist apunten que durant unes quantes setmanes les anomenades vacunes et poden augmentar la immunitat contra la covid, però que a partir d’aleshores les persones inoculades tenen menys immunitat que les no inoculades. Per exemple, estudis fets amb dades dels Estats Units, Israel i Europa revelen que les persones inoculades tenen menys infeccions i menys mortalitat entre la setmana sis i la vint, però abans de la setmana sis en tenen més, segurament perquè la inoculació de l’anomenada vacuna covid és un sotrac per al sistema immunitari. Per això al cap d’uns mesos es requereix una altra dosi. Hi ha especialistes que en saben molt, d’això, i poden arribar més al fons, però només cal saber llegir per veure que les anomenades vacunes covid generen moltíssims més problemes que altres vacunes anteriors. Tots els fàrmacs tenen efectes secundaris, si no serien elixirs meravellosos, però en el cas de la covid s’han reportat més problemes que els generats per totes les altres vacunes juntes.

Des del primer moment, un dels aspectes peculiars de la covid és que s’ha imposat un pensament únic, totalment contrari a l’esperit de la ciència, basat en el fet de presentar diferents teories i veure quina se sosté més. També contrari a l’esperit de qualsevol societat oberta i democràtica, en què es posen en comú les diferents opinions. Des del primer dia, igualment, hi ha hagut epidemiòlegs de nivell que han afirmat que els confinaments del conjunt de la població no tenen base científica. Es van començar a aplicar a la Xina, després a Itàlia... i quan aquí es va fer la declaració oficial de pandèmia va augmentar la pressió perquè també es fes. Quan hi ha una pandèmia, la pràctica habitual és aïllar la gent vulnerable i deixar que la resta de la gent faci la seva vida. És el que van fer a Suècia. Han passat més de dos anys i, si fem la comparació entre els països que van prendre mesures dràstiques i aquells que no van dramatitzar, veurem que no hi ha cap diferència significativa entre els uns i els altres. Hi ha un metaestudi, és a dir un estudi dels estudis, publicat per la Universitat Johns Hopkins que conclou això mateix. Els països on s’han fet confinaments estrictes han passat una factura psicològica molt gran a la societat, a Catalunya i Espanya han mort més persones menors de 40 anys per suïcidis que no pas de la covid. Sense oblidar la factura econòmica, és clar: molts comerços locals i petites empreses han hagut de tancar, mentre que les grans empreses tecnològiques han augmentat el seu poder. Al capdavall s’ha perdut l’alegria de viure i això ha afectat especialment els nens.

No dic que hi hagi cap conxorxa. No dic que les grans empreses ho hagin promogut però és evident que ho han aprofitat. Els governs, en situacions de crisi, aprofiten per implementar mesures que en altres condicions no serien benvingudes. Els governs han augmentat la seva autoritat i les grans empreses, els seus beneficis. Per exemple, s’han venut moltes més pantalles que han substituït els mestres presencials. Les pantalles, dins d’uns límits, són molt útils, però els alumnes sobretot el que necessiten són mestres. Tornem al Fòrum Econòmic Mundial, tan influent. El 9 de juliol del 2020, menys de quatre mesos després de la declaració de pandèmia, va publicar el llibre Covid 19, the great reset, el gran reinici, que plantejava l’adopció d’una sèrie de canvis radicals en l’economia i la societat que ja anaven proposant des de feia molts anys. Al Fòrum Econòmic Mundial no li pertoca planejar pandèmies però aquesta els ha anat molt bé per impulsar les seves mesures, com ara convèncer els governs que no calen regulacions sobre el poder acumulat a les empreses o per protegir la privacitat de les persones.

No hem vist discrepàncies a cap mitjà, les hem hagut d’anar a buscar pel nostre propi compte entre la comunitat científica, anar comprovant que hi havia coses que no quadraven. Els fons d’inversió són propietaris no només de les farmacèutiques sinó també dels principals mitjans de comunicació. Alguna cosa hi deu tenir a veure que la seva línia editorial sigui menys oberta i plural que abans.

El primer ministre del Canadà, Justin Trudeau, va arribar a dir que aquells que discrepaven de le versió oficial sobre la covid eren racistes, misògins i d’extrema dreta. Hem viscut una manca de pluralitat de perspectives sense precedents.

És un recordatori que la pandèmica no s’ha acabat. El que ha passat a Xangai, amb dades diàries dels casos detectats, és interessant: pràcticament mai donen xifres de morts i mentrestant resulta que al país moren cada dia 30.000 persones d’altres malalties. Això clarament no té una explicació sanitària. El govern va aprofitar-ho per aixafar el moviment sobiranista de Hong Kong. Allà hi havia com a mínim el 95% de la població a favor de mantenir l’estatus semiindependent respecte de la Xina i s’ho han carregat amb la prohibició de reunions i la distància social. El propòsit no és controlar la pandèmia sinó la població.

Imatges que semblaven impensables allà, però és que s’ha arribat a l’extrem grotesc de deixar morir gent de gana o d’alters malalties amb el suposat pretext de combatre la variant òmicron, molt menys agressiva. És aberrant, com si fóssim davant un experiment per determinar fins a on aguanta el ramat.

És la punta de l’iceberg del capitalisme de la vigilància, disposat a comprar i vendre les dades de ciutadans sense cap contemplació. Assange o Snowden són persones que s’hi han oposat i n’han pagat un preu molt alt. Hem permès que es construeixi una maquinària de vigilància permanent que va molt més enllà del que va imaginar Orwell. Cada vegada més saturats de distraccions. Cada vegada menys humans.