opinió
Pujats dalt d’un burro
Alguns imaginaven que, amb una situació tan extrema i inèdita com la que es va generar arran de la pandèmia de la covid, els canvis estructurals eren ineludibles. Que havien de succeir per nassos. Aquell “res tornarà a ser igual” va sonar com a banda sonora durant uns mesos, fins que la realitat va dir que ja n’hi havia prou de lirisme. I sí, tot continua pràcticament igual. O pitjor.
En les jornades que aquest diari ha organitzat al llarg dels darrers mesos amb la Fundació La Caixa s’ha analitzat, des de diferents àmbits, com s’afronta aquesta etapa postpandèmia. Des de les necessitats socials fins al futur de la joventut, passant pel nou model turístic i la seva relació amb la sostenibilitat, i arribant als reptes en l’economia –aquesta darrera, celebrada aquest dimecres–. En totes, els experts que hi han participat tenen clarament detectat el problema –perquè l’han estudiat o el viuen en el seu dia a dia– i, en molts casos, també tenen definida quina hauria de ser la solució. O, almenys, en què hauria de basar-se. Quin és, doncs, l’impediment? La resposta sempre ha acabat sent la mateixa: el camí a recórrer entre un extrem i l’altre –entre el problema i la solució–s’eternitza. Per quin motiu? Perquè l’administració no té prou cintura per donar respostes amb celeritat. Sempre acabem abocats allà mateix. Les necessitats es mouen a la velocitat de la llum mentre que la burocràcia institucional va pujada dalt d’un burro. Confiant, a més, que el burro en qüestió es bellugui en la direcció adequada. Que, tal com ha quedat clar en les conferències, no sempre és així.
És evident que no tota la càrrega de les mancances l’hem de col·locar a la banda institucional. Però sí que té la responsabilitat de fer de contrapès quan la resta no funciona. En crisis socials i econòmiques com les que anem encadenant en les darreres dècades, la intervenció pública –directa o indirecta– és vital. Per això feia basarda escoltar els auguris de futur que se’ns van plantejar en la conferència d’aquest dimecres, amb una pèrdua de poder adquisitiu sense precedents i un futur incert per a les futures generacions, i com tot indicava que s’afrontava aquest tsunami de problemes econòmics i socials amb una incapacitat manifesta de no saber tocar les tecles adequades.