i diuen que plou

El CNI és aquell organisme que ni tan sols va olorar on eren les urnes del referèndum de l’1-O. Molta papereta requisada, molts desplegaments policials per intentar atemorir el personal, però una efectivitat nul·la per evitar la votació. En aquella època és evident que ja espiaven –si és que mai han deixat de vigilar l’independentisme–. I, malgrat tot, ni les van veure passar. L’únic resultat: el prestigi per terra i l’amor propi tocat.

Ara, arran de la polèmica del Catalangate, tornen a deixar el llistó molt per sota del mínim digne que s’hauria de demanar als serveis secrets d’un estat. La informació se’ls escola de les mans –que ja és el súmmum d’un organisme d’intel·ligència– i, de mica en mica, anem sabent més detalls d’aquesta operació contra el sobiranisme català en què se salten a la torera un munt de drets i llibertats. Està en dubte, doncs, la competència del CNI i també el seu control. Perquè, d’una manera o una altra, tot indica que l’espionatge espanyol està desbocat. O bé actuen al marge de la llei o bé els moviments a les clavagueres se’ls escapen de les mans. Ves a saber quina de les dues opcions és pitjor! Davant aquest greu panorama, la resposta del govern espanyol és vergonyosa i indigna. Esclata un escàndol majúscul i ni una dimissió, ni una destitució, ni una investigació... I fins i tot una exhibició d’extrema supèrbia ignorant les peticions de l’independentisme perquè doni explicacions i prengui mesures. És la demostració fefaent d’aquell famós lirisme que diu “Se’ns pixen a sobre i diuen que plou”.

Amb tot plegat, fins a quin punt aguantaran el govern català i els partits independentistes aquesta riota? A mesura que passen els dies puja el to de l’amenaça, cert, però no es va més enllà de l’advertiment. I a Pedro Sánchez, ni fred ni calor. Al contrari. En la seva darrera visita a la capital catalana el seu únic gest va ser assentir davant les queixes del president català i despatxar el tema amb un “Ja en parlarem”. I després diuen que plou...