Uf, quin descans!

El gran retorn. Començava ahir el curs escolar i els carrers de les grans ciutats se saturaven, com és habitual, de tota mena d’artefactes i vehicles. Fins ahir l’estiu encara feia cara d’estiu. Ahir, no.

Tothom –tothom, de debò– hi tornava. Benvinguda la tardor i el caos habitual. I va ser ahir el dia que Renfe va triar per tornar a pegar l’esclafit. Molt bé. Una altra senyora catenària entre les estacions de Sants i plaça de Catalunya –perquè havia de ser entre Sants i plaça de Catalunya–, a un quart de nou del matí –perquè havia de ser a un quart de nou del matí– va petar i va alterar els recorreguts de les línies 1, 3 i 7. I més perquè no n’hi ha.

Per arrodonir el matí, la línia 4 s’hi va afegir, entusiasta, amb retards de més de mitja hora. Els barcelonins van respirar satisfets. Es retrobaven amb ells mateixos. Ira, resignació, indignació, fatalisme... els sentiments que retraten l’habitant estàndard de la ciutat es recuperaven.

Els que s’havien quedat a la ciutat aquest estiu van patir-ne més els efectes. Confiats en el miracle del bon funcionament de Renfe durant algunes setmanes, ahir es van llevar a una hora civilitzada i van fer tard a tot. A partir d’avui tornem a ser barcelonins.

El secretari d’Estat, senyor Morlán, va explicar la crisi com sempre. És a dir, amb una explicació que no va entendre ningú. Benvinguts a la normalitat. Tothom respira alleujat perquè el canvi climàtic no ha afectat els vells costums. I el cronista respira més alleujat encara perquè Laporta deu haver desistit de fitxar Morlán com a entrenador del Barça.