Legislar els símbols

Acabo d’establir contacte visual amb una fregidora d’aire. No hi ha hagut enamorament, només una maniobra d’aproximació per esbrinar què deu ser això de ficar unes patates tallades dins un calaix i que les treguis rosses i cruixents prement un botó. La propaganda assegura que ara podràs “fregir sense sentir-te culpable”, i m’agafa un amor sobtat per aquella cosa llardosa i una mica primitiva de sentir com espetegava l’oli roent; guarda el record de la gana festiva dels dissabtes, quan la mare anava a la perruqueria i m’encarregava de fer el dinar per als germans. Mai no vam sentir cap culpa per aquelles patates cuites amb la paella de tota la vida. De quin remordiment vol protegir-nos, aquesta fregidora amb onze programes, que no esquitxa, no fumeja i “és tan fàcil de netejar després perquè genera molt poca brutícia al principi”? A vegades no saps si els objectes el que fan és expedir-te un certificat de bona conducta. Els joguets també estan en procés de purificació amb la normativa que, a partir de Nadal, en regularà la publicitat perquè deixin d’inculcar estereotips sexistes. Quedarà prohibida la identificació del color rosa per a les nenes i del blau per als nens, i l’associació de la cura i la bellesa amb el destí d’elles, i de les habilitats constructives i la força amb les aspiracions d’ells. Mentre legislem els símbols, la realitat segueix el seu curs: les nenes jugaran amb nines blaves però heretaran la cuina de la mare, encara que sigui amb la fregidora que les allibera de culpa, i es miraran desconcertades les ungles pintades de rosa del pare, escarxofat com sempre al sofà.