El gènere de la política

Ser dona i política encara avui dia és un esport de risc. Malgrat tots els avenços que s’han fet cap a la igualtat i en contra de la discriminació masclista, i malgrat que moltes de les ments obtuses s’han obert a la recerca de criteris en què s’imposi la capacitat de cadascú, i no el seu sexe, el camí no és ni de bon tros planer. Més enllà de la diferència ideològica, que en el meu cas no pot ser més profunda, em molesta l’assenyalament i mofa que s’ha fet en determinades tertúlies de cafè de la ministra de Defensa pel cessament –o diguem-ne substitució– de la cap del CNI. Ja no es tracta de fer crítica, sinó més aviat d’empastifar amb comentaris que no tenen res a veure amb la decisió presa. A determinats fòrums socials, lamentablement amb audiències molt altes, l’argumentari utilitzat se centrava en l’excés de maquillatge que duia Margarita Robles, en com li quedava la roba i el pentinat de perruqueria o en el fet que si hagués estat un home no s’hauria arronsat davant la pressió per l’escàndol de l’espionatge. Les xarxes socials també s’han afegit a esbudellar el personatge amb cruesa, com si pel fet de ser una dona la proporció d’equivocar-se o de prendre una decisió errònia es multipliqués. Margarita Robles no és mala política ni mala ministra perquè és dona. Ho és perquè les seves decisions venen marcades per un patriotisme ranci que li impossibilita actuar amb objectivitat i per un odi irracional cap a qualsevol ideologia que posi en qüestió la unitat d’Espanya.

El discurs revifat per la dreta de demonitzar el rol de les dones en l’esfera pública s’està estenent com una taca d’oli. Qualsevol pas que fa una dona amb un càrrec destacat, a banda de ser revisat amb lupa ha de passar també pel sedàs de criteris tan “útils” com la moda o el funcionament del seu sistema hormonal. I això sí que hauria de ser una barrera insalvable. Prou costa ja trobar polítics que debatin amb intel·ligència, coneixement i criteri perquè ara ens haguem de fixar si porten faldilla o pantalons.