La seducció d’‘Alcarràs’

Per a una urbanita com jo, d’entrada la pel·lícula Alcarràs desconcerta, inquieta i genera una certa resistència. La primera mitja hora de la projecció me la vaig passar preguntant-me, presumptuosament, però... què és això? cap a on vol portar-me? què vol de mi la Carla Simón? I passats aquests trenta minuts, ja no estava asseguda en una butaca del cinema Truffaut de Girona, sinó que era dins del film, respirant el mateix aire que la família que el protagonitza, suant amb la recollida dels préssecs, gaudint de la fresca de les nits d’estiu i, per sobre de tot, fent-me meves les penalitats per les quals passa i que es reflecteixen en aquests primers plans de rostres marcats per la duresa del camp i per una tristesa profunda. Vaig acabar rendida als peus de la pel·lícula, de la directora i de la causa que reivindica: la pagesia tradicional. Per als urbanites com jo, que mitifiquem la vida al camp i la pensem només en termes idíl·lics, Alcarràs és un bany de realitat que ens ajuda entendre i a fer costat als pagesos quan fan tractorades reclamant un preu just per als productes que els costen alguna cosa més que la suor del front. I també a ser crítics amb alguns projectes que s’associen amb la modernitat, com ara el conreu intensiu de les plaques fotovoltaiques.