A la tres
Mala peça al teler
Fa uns dies en una coneguda xarxa social explicaven el cas d’un noi que va anar a un restaurant d’aquests franquiciats al centre comercial Arenas de Barcelona. El cambrer, d’origen sud-americà, el va engegar perquè li van fer la comanda en català i es veu que els va dir que és a Espanya i no necessàriament ha de parlar cap idioma que no sigui l’espanyol. Anècdota a banda, és veritat que no s’ha aconseguit que el català sigui la llengua d’ús en gran part de la població immigrada. Sobretot els vinguts de Sud-amèrica, perquè ja tenen el castellà com a llengua materna. No s’ha aconseguit seduir-los prou. És exactament el mateix que va passar amb la immigració dels anys cinquanta i seixanta provinent d’altres punts de l’Estat. Afortunadament, hi ha molta immigració que ha entès que la llengua és una eina d’integració i parla català, fins i tot, més bé que molts de nosaltres. El problema amb l’ús del català no prové només per la immigració. Un exemple molt clar: molts joves s’han acostumat a usar el castellà a les seves xarxes socials perquè així, diuen, arriben a un públic més ampli. I només s’ha de passejar per qualsevol gran ciutat per sentir castellà, anglès o àrab i, de tant en tant, català. O sentir l’idioma parlat a qualsevol pati d’escola.
És evident que l’unionisme no perdona l’intent d’independència d’ara fa cinc anys i que farà tot el que pugui per collar Catalunya i les seves aspiracions sobiranistes. I l’escalafó més dèbil per on atacar és la llengua. Però aquest desgast no només l’aconsegueix a cop de sentència judicial com la del 25%. Es beneficia del fet que una part de la societat ha abandonat el català i no ha entès que saber parlar un idioma és riquesa. Riquesa personal i de la societat.
I, mentre passa tot això, la resposta del govern continua deixant més d’un amb la boca badada. Sovint sembla que al Parlament es governi amb l’estómac i no amb el cap. Que la racionalitat no és la que impera sinó veure com es desgasta el contrari i que la unitat de l’independentisme és, en realitat, una gran fal·làcia.