El viatge del cargol

És vox populi que quan el cargol treu banya, puja a la muntanya. Sembla clar, doncs, que en Gerard Quintana publica Treu banya per seguir avançant cap al cim de la seva carrera en solitari. Un tercer àlbum d’estudi que planteja un viatge sonor, dividit en quatre etapes, on descriu el paisatge de l’univers que l’envolta. Aquest treball, que sortirà a finals de setmana, té el sabor d’una obra conceptual, rumiada per distanciar-se de la frivolitat de treure discos com qui es treu una lleganya. No és cap novetat que a Quintana li agrada tenir cura de les coses fins al més mínim detall. I la implicació és tan superba que no ha pogut evitar caure en la temptació de reviure els màgics moments de la creació pujant a un escenari familiar.

Dimarts a la nit, acompanyat de Francesc Bertran i Xavi Lloses, el músic va obrir la tanda de concerts que oferirà fins diumenge al teatre Maldà. El motiu d’aquestes convocatòries és traslladar l’espectador al laboratori del carrer Paradís en el qual tots tres van donar forma a les 17 cançons de Treu banya. Recitals íntims, a tocar de pell, com els que el motiven. La proximitat té els seus efectes i no només per les explicacions didàctiques destinades a ubicar l’oient en la idiosincràsia de les composicions. Les projeccions de vídeo o la sobrietat en l’execució instrumental, només amb guitarra i teclats, conviden a participar d’un trajecte musical que respecta amb fidelitat l’ordre discogràfic.

Gerard Quintana ha concebut 'Treu banya' pensant en les quatre cares d’un disc doble de vinil. Quatre parts de quatre cançons cadascuna, unides sota un lema comú. Un disseny quadriculat que contrasta amb la seva desencasellada personalitat. Escoltant les lletres amb atenció, no hi ha ni un vers insubstancial. Ni el propis, ni els que ha demanat prestats a poetes com Perejaume, David Castillo, Dolors Miquel, Jordi Cornudella o Núria Martínez Vernis. Amb aquests cops d’ull a través de la finestra musical, es guaita un paisatge en què no s’ignoren les realitats que ens preocupen: l’especulació, la guerra, els maltractaments, la solitud, la terra i l’amor són algunes de les pedres que es colen a les sabates.

Quan Quintana afirma que és una esponja, no diu cap mentida. Uns timbals orientals donen un caràcter orgànic al primer tall, Tota la terra, i, a partir d’aquí, l’estilisme musical es diversifica per acoblar-se a l’esquelet de paraules. Aromes de blues, efectes de sintetitzadors, rock d’arrel, cortines simfòniques, i Bob Dylan i Jackson Browne, de qui versiona The next voice you hear. Melodies harmonioses, algunes d’etèries i clares, altres més críptiques, segons exigeix el missatge puntual del cargol.