Una visita a CaixaBank

Tinc el compte corrent a la vella Caixa de Pensions. CaixaBank és el que més s’apropa a un banc català. Vaig escriure la història de la Caixa de Pensions des de la seva constitució fins al 1995. La Caixa de l’excel·lent persona que era Francesc Moragas i del bon empresari Lluís Ferrer i Vidal. Moragas volia una caixa d’estalvis amb intencions socials, a més de les pròpies d’una empresa. Moragas tenia una catalanitat natural, sense embolics, i considerava la Caixa com un instrument financer d’un sistema encapçalat per la Generalitat de Catalunya. Després de la guerra, el nou director general fou Enrique Luño Peña, un pèssim director i un pèssim catedràtic de Dret Natural a la Universitat de Barcelona, on per desgràcia em va fer aprendre de memòria una pila de definicions en castellà i llatí. Després vingué Josep Vilarasau, que va fer una bona feina en l’expansió de la Caixa. I arriba el 2021, en el qual la catalanitat de la Caixa desapareix, traspassant el domicili social a València i amb dos alts executius que parlen en castellà.

La Generalitat té massa feina a discutir la data de les reunions amb el president del govern espanyol i altres problemes polítics de gran nivell. La premsa i la societat en general, tampoc han mostrat la més mínima atenció per aquests canvis en la primera empresa catalana.

Tinc el compte a la Caixa i de tant en tant haig d’anar a treure diners i utilitzo els caixers automàtics. Els utilitzo si és que no estan espatllats. A la meva oficina, els que donen al carrer funcionen ben poques vegades i, a dins, només un dels dos m’ha fet el servei que li demanava. Ho he comunicat al personal de la Caixa però m’ha costat trobar-lo. La majoria dels presents al meu voltant estaven asseguts esperant que els vinguessin a resoldre el problema que tenien i es veia que feia estona que esperaven.

Alguns dels clients de CaixaBank que havien entrat amb mi estaven molt enfadats i perseguien el personal –si el trobaven– amb queixes sobre el mal servei que els donava l’entitat financera.

He marxat ben dolgut del que he vist: una caixa que té el domicili a València, que no sé si és una expressió dels Països Catalans o, més probablement, una bestiesa més o menys obligada pel govern espanyol.

Els alts executius de CaixaBank parlen en castellà en tot moment, ja que la llengua pròpia de Catalunya els resulta forastera. Suposo que els podríem demanar que el 75% del que diuen ho fessin en català i el 25%, en castellà, segons les normes que ens imposen els jutges, que tenen poca simpatia per la realitat social i política de Catalunya.

Des de la creació de la Caixa de Pensions hi ha hagut diversos intents de crear bancs catalans, de la mateixa manera que hem tingut el Banc de Bilbao, el de Madrid, el de València i tants d’altres amb el domicili geogràfic clar i català, o més ben dit, basc, valencià, castellà o andalús. La castellanització de CaixaBank és un gran triomf per al centralisme de l’Estat mentre que la Generalitat de Catalunya espera que li fixin hora per a una segona reunió amb el govern, que arribarà quan Déu vulgui i que serà tan inútil com l’anterior.

Hi ha algú que cregui encara en la necessitat d’entitats financeres al servei de Catalunya i complementàries de les competències que ens dona l’estatut d’autonomia?