Així és com la veig

La porta de l’entrada que dona a peu de carrer no està tancada, quan estires cap a fora per obrir-la et fixes encuriosida en el mecanisme que li dona mobilitat. No es tracta d’un tancaportes habitual amb frontisses o braços articulats: és un modest però eficaç sistema de politja amb un contrapès que en garanteix el tancament. Quatre diminuts graons et condueixen a la porta d’entrada, una bonica escultura a peu de replà. Es tracta d’una casa entre mitgeres discreta, que és a tocar de l’església de Sant Esteve d’Olot, en una renglera d’edificis que sempre havien estat ocupats per artesans i artistes. Quan vaig per tocar el timbre, veig que no n’hi ha i colpejo la porta amb els nusos de la mà. M’obre una dona menuda amb una gran personalitat. El seu taller casa o casa taller és una barreja d’austeritat, cultura i vivacitat com ella mateixa, la Rosa. Si un estudi demostra que els gossos s’assemblen als seus amos, doncs m’atreviria a dir que les cases i el seu interior mostren la personalitat de qui hi viu, en aquest cas una persona modesta, humil i propera. Així és com la veig. Assegudes a les cadires de balca, la intensitat de la llum que arriba del jardí li travessa els cabells rinxolats i estarrufats, mentre em relata anècdotes viscudes arreu del món amb un entusiasme encomanadís. Riem plegades. De manera més intimista em parla del seu gran amor, d’en Xavier Carbonell, de com vivien separats i alhora junts, de com s’escapolien dels prejudicis de l’època que els va tocar viure. I penso... tal vegada les formes arrodonides modelades amb les mans pretenien retallar les arestes, transformant amb elegància i suavitzant tot allò difícil de pair. El fang ha estat l’ingredient principal treballat amb les seves mans per donar vida a la peça; després altres processos acabaran transformant-la en una obra sòlida, majúscula, neta, polida, independentment del material i del color amb què ha estat creada. La Rosa convida a tocar la seva obra i afavoreix que s’hi percebi la forma i el dinamisme, tal com va fer aquell dia quan una nena cega es delia descobrint el seu art; als escolars que la visiten els deixa resseguir les seves escultures perquè descobreixin les formes humanes, la textura i el moviment que els transmeten, malgrat ser peces estàtiques damunt d’un suport. A la Rosa Serra no li cal signar la seva obra perquè les escultures de volums generosos i de formes corbes amaguen al seu interior la identitat d’aquesta dona tan carismàtica.