Pujol i els pilars

El diari El País publica aquests dies filtracions de converses de Dolores de Cospedal o Esperanza Aguirre amb el comissari Villarejo que deixen malament el PP i que, curiosament, deixen en segon pla el cas de l’espionatge als independentistes. Wag the dog. La mateixa setmana que el rei emèrit ha decidit tornar després que s’hagin arxivat totes les investigacions. Paradoxalment quan Valtònyc és lliure a Europa, però no a Espanya. La monarquia i els serveis secrets són dos pilars fonamentals d’aquest Estat. Són tan fonamentals que va ser Felip VI qui va donar llicència per espiar al CNI amb el discurs de l’“A por ellos” del 3 d’octubre del 2017. No passa res. És normal que siguin els pilars d’un Estat que és una monarquia parlamentària. El problema és quan aquests dos pilars pateixen aluminosi, però els dos grans partits dinàstics, borbònics o tornistes, no fan res per arreglar-ho, més enllà de la pura cosmètica. Es talla el cap a la cap del CNI, Paz Esteban, i es talla el cap al rei emèrit perquè sobrevisqui el fill, sense canvis substancials a cap de les dues cases. El PP, el PSOE, les empreses que paguen, la majoria de mitjans de comunicació, el poder judicial, els espies i les clavegueres formen part del sistema. Són el sistema. I qui el qüestiona és castigat o eliminat. Que ho preguntin a Jordi Pujol, a qui van enviar a un soterrani quan es va atrevir a fer el doble check a l’independentisme. Un gest, per cert, no prou dimensionat. Pujol, que coneix l’Estat i coneixia els morts del seu armari, va fer un pas que alguns podran considerar valent i els altres, inconscient, però la transcendència del qual, com sempre, van entendre més a Madrid que a Barcelona. Que, just ara, als líders independentistes indultats, revifats amb el cas Pegasus, els tornin a amenaçar amb la presó, és el mateix recordatori d’una realitat que potser ni Pujol s’imaginava.