Tinc la regla

O la podria tenir, vaja. Perquè tinc úter i ovaris funcionals i encara estic en època fèrtil. Com un parell o tres de milers de milions de persones d’aquest món. I, tot i així, encara és tabú; deu ser el secret més ben guardat de la història. A vegades a la feina se t’acosta una dona i, després de comprovar que cap home la pot sentir, mirant a banda i banda, et diu en veu baixa: “Ei, tens un tampó o una compresa?” Li dius que sí i li dones l’objecte amb discreció. Ella se’l guarda ràpidament a la butxaca o amagat dins la mà i desfila cap al lavabo. Ningú ha vist res, ningú ha sentit res, aquí no ha passat res.

Les dones som candidates ideals per fer tràfic clandestí: hi estem entrenades des de petites, perquè convivim amb la vergonya del nostre cos i de seguida aprenem que hi ha coses que val més dur amb molt de secretisme. La regla n’és una. Uns dos mil dies de la nostra vida –tirant curt– sagnarem però procurarem que no es noti: si no ens trobem gaire bé i volem declinar una proposta (lúdica, esportiva, sexual), posarem qualsevol altre motiu com a excusa. Igual que moltes dones no sortirien mai de la vida sense depilar i s’inventarien qualsevol raó abans que un home les veiés amb pèls al cos (o amb cabells blancs, o amb els ulls sense maquillar).

Però, a veure, que potser els homes no saben que sagnem? Ho saben, és clar. Però normalment fan veure que no (exceptuant els graciosets a qui els agrada fer brometa sobre els presumptes desequilibris hormonals de les dones). I així, en l’àmbit públic, entre les unes que ho dissimulen i els altres que pretenen ignorar-ho, la regla no existeix. Per alimentar aquest engany planetari, els anuncis de productes menstruals eviten qualsevol referència realista i opten per la fantasia (ja sabeu: líquids blaus en lloc de vermells, disquisicions ridícules sobre l’olor dels núvols, etcètera). I existeix una pila d’eufemismes per referir-s’hi en totes les llengües, per quan no hi ha cap més remei que esmentar-la en públic (però algú ha vist mai per casa la tia Maria?, o la Pepa?). I així a les nenes els queda claríssim el missatge: han de seguir amagant el que és natural. I de manera més inconscient també aprenen que si ho han d’amagar és perquè deu ser dolent, vergonyós, brut.

Aquesta setmana, miracle!, s’ha parlat obertament de la regla a tots els mitjans. El govern ha anunciat que repartirà copes menstruals, compreses de tela i calces menstruals a noies de setze anys. És una gran notícia perquè això visibilitza la regla i dona a conèixer recursos molt més ecològics i econòmics que les compreses i els tampons comercials –encara no alliberats d’un IVA escandalós per part de l’Estat–. I el govern espanyol ha aprovat el permís per regles incapacitants que ja va començar a aplicar de manera pionera l’Ajuntament de Girona. Anem avançant.

Ho comentem amb un adolescent de confiança i ell m’assegura que les seves amigues parlen de la regla amb naturalitat. Anem bé. I una mare m’explica que ara hi ha un munt de llibres pensats per a les nenes que en parlen de manera desmitificadora. Em recomana especialment La regla mola. Sincerament, a mi no em mola. Però ja que la tinc, i que gràcies a això m’han passat coses meravelloses a la vida (quan dic coses vull dir sobretot tenir fills), no crec que l’hagi d’amagar: és una companya emprenyadora que em diu que estic bé.

Proposo desfer-nos per sempre més de la Pepa i la tia Maria. O potser les podríem enviar al país dels núvols olorosos, que com a conte promet.