Articles

Blair i la premsa

El primer ministre britànic, Tony Blair, va atacar aquesta setmana els mitjans de comunicació. El polític laborista ha estat objecte de crítica des que va anunciar la seva retirada. Un diari com The Independent va fer aquell dia una portada en què titulava El llegat de Blair i detallava amb tots els ets i uts la seva gestió. Si hom allunyava el diari una mica de la vista podia llegir-hi, en un joc tipogràfic, una sola paraula: Iraq.

Blair va dir que la relació entre els polítics i la premsa s’havia tornat molt tensa al Regne Unit durant els últims anys i això amenaçava la capacitat dels governants per prendre les decisions correctes per al país. “Crec que la relació entre la vida pública i els mitjans està malmesa d’una manera que requereix ser reparada”, va apuntar.

El polític, de 54 anys, considera que Internet en té una gran part de culpa, perquè amb els mitjans digitals les notícies circulen les 24 hores del dia, per la qual cosa hi ha una tendència a posar més l’accent en l’impacte que en l’equilibri. Així es veu perjudicada la perspectiva de la vida pública que té la gent. En un discurs sense precedents, Blair va afegir que els mitjans de comunicació poden actuar com “feres salvatges” i és molt difícil trobar-hi objectivitat.

A Anglaterra conviuen diaris de qualitat com el prestigiós Times amb diaris sensacionalistes com The Sun. A Internet hi ha un augment general de la confiança en la xarxa, segons les dades de l’última enquesta semestral que fa Trend Micro, l’empresa líder en serveis i software antivirus per a xarxes i seguretat en Internet. Al Regne Unit és on es va registrar l’increment més notable en confiança, en una mostra de 1.500 enquestes efectuades en cinc països. Una puntuació de 42,2 punts a l’agost va passar a 46 el mes de febrer passat. És cert que el mateix Blair no va tenir excessius problemes quan el magnat de la premsa Rupert Murdoch li va donar suport en dues eleccions, però en una anàlisi a fons del seu discurs sobre els mitjans, té raó. No es pot generalitzar, però és veritat que en moltes ocasions hi ha mitjans que busquen l’impacte per sobre de l’equilibri. En el món de la comunicació d’avui hi ha pressions molt fortes dels poders polítics i fàctics, i també la lluita per les audiències i les quotes de mercat, que acaben conformant un model de negoci.

Per una banda, els dirigents, sobretot polítics, han perdut la capacitat d’encaixar crítiques, i la creació de gabinets de comunicació i de premsa, cada vegada més nombrosos, fa irresistible la relació amb els mitjans. Però, per l’altra, també és cert, com apunta Blair, que molts mitjans han perdut distància, objectivitat, i la informació ha passat a ser considerada en bastants espais informatius un espectacle més que un servei.

Blair hauria d’haver concretat més, perquè hi ha diaris preocupats per oferir una visió independent de la realitat i que es juguen cada dia la seva credibilitat. Però també existeix en la mateixa xarxa tot un seguit d’informacions sense marca ni referent que estenen taques en la reputació de les persones.

En el discurs de Blair hi ha una altra qüestió de fons, quan afirma que els governants es veuen obligats a adoptar decisions que no desitgen per la pressió mediàtica que pateixen. Això és millor dir-ho quan es governa que no quan s’està a punt de marxar, però és una reflexió important. Els mitjans de comunicació han d’exercir el seu paper i buscar la màxima transparència quan els poders públics no són capaços d’oferir-la. Però els polítics no poden governar seguint els dictats dels diaris i dels estudis de mercat. Han d’aplicar ideologia, valors i valor en les seves decisions, no populisme. La gran força dels mitjans és que siguin independents. La dels polítics, també. Blair va reconèixer que en els primers anys del Nou Laborisme van prestar una atenció desmesurada a “fer la cort els mitjans, saciar-los i convence’ls” i a tractar d’influir en la cobertura que la premsa donava al govern. “Després de 18 anys a l’oposició i, a vegades, de la ferotge hostilitat d’una part dels mitjans, va ser difícil veure una altra alternativa”, reconegué. Per Blair hi ha menys equilibri en el periodisme d’ara que en el que es feia fa deu anys. Aquest desajust xoca amb el desig de la societat de rebre notícies amb imparcialitat. “La manera com les rep pot estar canviant, però no la set per les notícies autèntiques”, va advertir Blair.

L’altre dia, un bon periodista em deia: “Durant la campanya de les eleccions municipals, els polítics ens trucaven per sortir als diaris i anar a les ràdios. Una vegada conegut el resultat electoral, sembla que se’ls hagi mullat el mòbil”.

Segurament ara és un bon moment per reflexionar sobre les relacions entre els poders i la premsa. I, probablement, és el moment de canviar-les.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.