Amb la motivada

Amb la motivada que em sacseja les neurones després d’un concert explosiu de Love of Lesbian a Manresa, i la trobada posterior amb els lesbianos a qui tant estimo, m’entren ganes d’escoltar i ajudar gent propera que, per a o per be, encara no ha tingut la sort que es mereix. Tinc un veí que es diu Joan Xifra Quintana i és col·lega d’en Cash, un extraordinari gos negre amb qui passeja pel barri. En Joan és un artista de boina a xancletes, un virtuós de la guitarra amb un domini excel·lent de la veu. Es presenta a Facebook com algú que es dedica a fer versions que no semblen versions, algú que roba cançons d’altres artistassos i se les fa seves. Fa anys que fa bolos per la província, en bars i pubs i sales petites. Però no n’hi ha prou. Fa poc va començar a crear temes propis, amb música i lletra, amb arranjaments i producció. La idea és fer-ne un disc, però això costa calés i als artistes no ens ajuda ningú. El títol de l’EP és Paraulotes. No n’hi surten gaires, però les lletres no són gens poètiques. Per a Joan Xifra aquest treball ha estat un exercici de no voler pretendre res, fruit d’una visceralitat total després de molts anys picant pedra. S’ha deixat estar de modernitats, i les seves tres cançons són un petit viatge/homenatge a les arrels i als orígens de la música que el mou, als artistes que l’han acompanyat pel camí i a les pedres que l’han vist créixer. Les peces Flequer, Blues #1 i Les flors són, respectivament, un rock’n’roll, un blues i un country. Escolteu-les totes tres a fons, sense pressa; entreu en aquest cosmos fet d’escenaris i coves soterrades que és Joan Xifra, un paio que amb molta elegància parla de la decadència d’aquest món.