La salut (no) té nom de dona

La ciència mèdica l’han fet al llarg dels segles tot d’homes basant-se en cossos d’homes, i això ha fet que malalties pròpies de les dones hagin passat inadvertides. Quan finalment es pot parlar sense tabús de la regla, com ha passat aquestes darreres setmanes, aflora un desconeixement, una incomprensió i un debat que ja es veu que amaga un problema d’arrel més profunda: les dones per a la medicina han estat invisibles durant dècades.

Aquest dissabte, 28 de maig, s’ha celebrat el Dia Internacional d’Acció per a la Salut de les Dones; els mitjans s’han fet ressò de diversos estudis i hem tornat a constatar que passen els anys i els infarts en les dones se segueixen diagnosticant més tard, que les dones reben menys atenció dels professionals, són menys escoltades i reben menys explicacions sobre la seva salut. Els estudis sobre patologies i tractaments han partit bàsicament dels símptomes dels homes, i això fa que les dones patim uns efectes secundaris propis que no han estat prèviament estudiats. El biaix de gènere en l’atenció mèdica és innegable.

Per sort, el personal sanitari cada vegada pren més consciència d’aquesta discriminació i la Generalitat de Catalunya treballa per introduir la perspectiva de gènere en la planificació en salut. Però les xifres també mostren que les dones estem més medicalitzades perquè s’atribueixen a problemes de salut mental i emocional les conseqüències de la càrrega de gènere que portem de manera invisible. Problemes, en definitiva, que no s’arreglen amb una pastilla perquè són mals col·lectius que hem de curar com a societat.