De set en set
Plakhov
Fa trenta anys, en la meva primera edició del festival de Canes, em van dir: “Mira, aquell és l’Andrei Plakhov.” Omnipresent en càrrecs de la Fipresci, havia sigut crític de cinema del Pravda, el diari oficial del PCUS. Aquell mateix any, el 1992, el Pravda, que va arribar a tirar 10 milions d’exemplars, va deixar de publicar-se: Ieltsin l’havia venut abans a una empresa grega, que va liquidar-lo, però el 1997 va tornar-lo a editar el PCUS amb un tiratge molt menor. Aleshores Plakhov havia començat a escriure al Kommersant, diari prohibit pels bolxevics l’any 1919 i refundat el 1990. El cas és que, més tard, hi vaig coincidir en un parell de “jurats de la crítica” en altres festivals. Cada any el veia a Canes, on ens saludàvem. Mai no vam parlar de política, però tinc la sospita que sempre s’ha acordat al règim existent a Rússia. Tanmateix, potser m’equivoco.
He recordat Plakhov tenint present que la direcció del festival de Canes no només va decidir que no seleccionaria cap director que no condemnés públicament la invasió d’Ucraïna, sinó que tampoc acceptaria cap crític o periodista rus que no ho fes. Com suposava, no he vist Plakhov enguany a Canes. N’hi pot haver, de crítics russos, si no estan exiliats o disposats a no tornar a Rússia després del festival? Que jo sàpiga, Canes no ha demanat mai, posem per cas significatiu, als crítics nord-americans que condemnin les guerres i les invasions perpetrades pels EUA amb la complicitat dels altres membres de l’OTAN. No dubto de la criminalitat de l’agressor i repressor Putin, però, evidentment, és un assassí de l’“altre bàndol”. Ves a saber. Potser Plakhov, que fa temps va ser condecorat a França per la seva difusió del cinema francès, és un dissident callat.