El feminisme de Vox

A Vox militen unes quantes dones. És una cosa que pot passar en un partit polític que tria els seus representants al “pito, pito, colorito”, per dir-ho en la llengua que cavalca victoriosa per l’imperi, excepte a Catalunya, on pel que sembla és objecte d’un espantós genocidi. Vull dir que a vegades se’ls pot infiltrar algun exemplar d’aquesta espècie que consideren inferior i que acullen amb la benevolència pròpia dels cacics. Per estar a l’altura de la testosterona que segreguen els seus dirigents, aquestes senyores tenen a vegades, dit amb tot el respecte, unes sortides de poligoneres una mica sulfurades, com la diputada Carla Toscano, que la setmana passada va confondre la seva intervenció al Congrés amb l’hora del carajillo per manifestar la seva nostàlgia pel temps en què pel carrer l’assaltaven amb exabruptes com ara “dime cómo te llamas y te pido para Reyes” o “eso es un cuerpo y no el de la Guardia Civil”. Vaja, el somni nadalenc de qualsevol nena. Molta sort ha tingut la diputada, certament, si amb un desig tan manifest de ser ultratjada encara no ha passat per la Guàrdia Civil, no perquè li admirin el cos anhelant aquest que rivalitza amb el Cuerpo, sinó per denunciar que una colla de descerebrats l’han arrambada contra una paret. Hi ha moltes maneres de dir que els paletes, pobrots, ja no gosen ni aixecar la vista de l’obra per por que, pel sol fet de mirar com passa una dona, els obrin un expedient d’agressió sexual, de tan perepunyetes que s’ha tornat cert feminisme, però si Vox ens ha de salvar de ser puritans, sisplau, tanqueu les institucions i visca l’anarquia.