Menys Madrid i més Waterloo

“La llei [audiovisual] només i exclusivament es negociarà i es pactarà amb ERC, i només i exclusivament la quota sortirà amb ERC. Si no, no surt”, va proclamar l’octubre del 2021 el portaveu d’Esquerra al Congrés, Gabriel Rufián, per justificar l’aval del seu partit al pressupost del govern de Sánchez. El sí d’Esquerra era el preu a pagar a canvi d’una nova llei audiovisual, ja que si no, no sortia. Uns vuit mesos després, els socialistes han tirat endavant la normativa i ho han fet sense Esquerra. “El PSOE ha pactat amb el PP i Ciutadans”, es lamentava Rufián, que reblava el plany dient: “I ens ho posen molt difícil una altra vegada.” I jo em pregunto: què és el que us posen difícil? Poder continuar justificant el suport a l’estabilitat a un Estat que ens espia? A un govern liderat per un partit que va donar suport al 155? El suport a un president espanyol que el juny del 2021 va proclamar que “no hi haurà referèndum d’autodeterminació”? Un suport a canvi d’absolutament res, ni tan sols el blindatge del català, que a l’Estat no li costava ni un duro. I no només li ha sortit gratis, al PSOE, el suport d’ERC, sinó que fins i tot ha tingut torna amb els atacs injustificats al president Puigdemont. Primer donant per bones teories de les clavegueres de l’Estat i ara atacant Waterloo. L’enveja no és bona. I és que només així puc entendre que algú que es considera independentista tapi els fracassos dient des del faristol del Congrés a Jaume Asens “deixar d’anar tant a Waterloo”, que és dir no vagis a veure els exiliats, en comptes d’utilitzar la tribuna per deixar en evidencia els repressors. Menys Madrid i més Waterloo!