Només d’entrada

Ho recordo molt bé perquè va ser el primer cop que podia exercir el dret a vot. I em feia il·lusió de prendre-hi part perquè no era una convocatòria electoral qualsevol, sinó que era tot un senyor referèndum per decidir sobre una qüestió de gran transcendència: la permanència de l’Estat espanyol a l’OTAN. Jove i d’esquerres, tenia claríssim el sentit del meu vot. I el 18 de març del 1986 vaig dipositar la papereta a l’urna convençuda que el no guanyaria per golejada i que el president Felipe González es veuria obligat a dimitir. Les coses, però, no van anar així i, tot i que a Catalunya, amb una elevada participació, va triomfar el no (igual que al País Basc, Navarra i les Illes Canàries), el sí es va imposar. El lliri em va caure de la mà als peus. El cap de setmana passat, enmig de la invasió d’Ucraïna, l’autoanomentat govern més progressista de la història va celebrar el 40è aniversari de l’ingrés de l’Estat espanyol en aquesta organització militar de la qual un dia ens van fer creure que podríem sortir (recorden el primer lema del PSOE? OTAN, de entrada no) i en la qual ens hem quedat ben instal·lats. I perquè sigui una celebració com cal s’ha anunciat un increment de la despesa en defensa. Armats fins a les dents hi ha qui creu que podem dormir més tranquils.