En català, si us plau

M’ha quedat memoritzat que Feliu Matamala (ben vestit, amb barret i corbata) caminava pels carrers del Barri Vell de Girona amb un bastonet i, dissimuladament, s’aturava i deixava un adhesiu incrustat en els rètols dels establiments que majoritàriament eren en castellà perquè feia poc que s’havia mort Franco. L’adhesiu era clar i ben dissenyat i hi deia “En català, si us plau”. Eren les èpoques d’una transició que encara no tenia el futur definit. D’aquests fets fa més de quaranta anys. Llavors, una bona part dels ciutadans, amb el suport entre d’altres d’Òmnium Cultural, va fer molta feina per instaurar “la norma” i de mica en mica utilitzar “oficialment” l’ús del català, que en anys anteriors havia estat prohibit fins i tot a les escoles.

No hi ha cap dubte que per part de docents, mitjans de comunicació i d’altres es va fer bona feina. S’ha intentat per la via de la normalitat que l’ús de la llengua catalana sigui prioritari aplicant el sentit comú de no marginar la llengua castellana, que, per altra banda, ara mateix és una de les llengües més utilitzades del món. Cal recordar que l’any 2010, amb la retallada de l’Estatut, el Tribunal Constitucional va posar a la par el català i el castellà.

Dissortadament, el balanç no és bo pel que fa a la utilització de la llengua catalana, que està en perill i va a la baixa, quan s’han de prendre noves mesures per incentivar la llengua, i clama a Déu quan el TSJC obliga amb una sentència ferma que s’utilitzi un 25% de castellà a les aules. Lingüistes catalans han dit que tant de bo només n’hi hagués el 25%, perquè en certs centres n’hi ha més i mai ha passat res.

Condueix al desànim que demà encara hi hagi dubtes de com s’enfocarà al Parlament un debat sobre la modificació de la política lingüística i avisos de portar-ho al Constitucional quan molts creiem que era un debat superat des de les èpoques de l’”en català, si us plau”.